Història dels hackers

Hacker és un terme que es fa servir per descriure diferents tipus d'expert en ordinadors, encara que de vegades se n'estén el significat a gent que té un interès específic (i capacitat innata) per un tema en concret. El TERMCAT va proposar també el terme furoner (de fura, tafaner) com a traducció al català, però actualment ha quedat com a sinònim d'escassa implantació.

És un mot que té dues definicions principals, una de pejorativa i una d'elogiosa. En l'ús general i en els mitjans de comunicació, s'associa a intrusos d'ordinadors i a criminals. En canvi, dins la comunitat informàtica es fa servir per a descriure algun programador o tècnic especialment hàbil. Per exemple en Linus Torvalds (creador del kernel linux) és considerat hacker en el sentit positiu de la paraula.

Dins del sentit despectiu del terme també cal diferenciar entre els crackers (aquells que entren il·legalment a ordinadors aliens, creen virus, roben números de targetes de crèdit, etc.) i els hackers que, sempre que fan intrusions a d'altres ordinadors, ho fan amb fins informatius i no delictius.

Es diu que el terme de hacker va sorgir dels programadors de l'Institut Tecnològic de Massachussets (MIT), que en els 60, per usar hacks, es van cridar a si mateixos hackers per a indicar que podien fer programes millors i encara més eficaços, o que feien coses que ningú havia pogut fer. També es diu que la paraula deriva de "hack", terme que s'utilitzava per a descriure la forma que els tècnics telefònics arreglaven caixes defectuoses, un cop sec. I la persona que feia això era cridada hacker. Els hackers no són pirates informàtics. Aquests últims són aquells qui adopten per negoci la reproducció, apropiació o acaparación i distribució, amb fins lucratives, i a gran escala, del programari desenvolupat per uns altres, sense aportar a aquest una millora, ni un benefici a la comunitat. Qui, d'altra banda, es dediquen a alterar la informació i realitzar atacs a altres sistemes amb una finalitat nociva o destructiva, reben el nom de crackers. El sistema operatiu GNU/Linux ha estat creat i és mantingut en la seva majoria per hackers. GNU/Linux és un sistema operatiu sorgit arran de la unió del projecte GNU i el nucli Linux (nucli), també anomenat kernel. El nucli del sistema operatiu, Linux, va ser creat per l'intrús Linus Torvalds, sent el nom del sistema és un acrònim del nom de l'autor del nucli o kernel i d'un projecte lliure basat en el sistema operatiu Unix, denominat GNU, el qual també va ser desenvolupat per l'intrús Richard Stallman. Aquesta definició del terme, resulta, no obstant això, una miqueta àmplia, al no correspondre's amb la concepció més estesa, difosa en part per la premsa, la literatura i el sensacionalisme mediàtic, i adoptada com mite urbà. També s'associa el terme hacker a aquelles persones que posseïxen elevats coneixements de sistemes i seguretat informàtica, els quals poden emprar en benefici propi i de la comunitat amb que comparteixen interessos. En tals casos sol distingir-se entre aquells les accions dels quals són de caràcter constructiu, informatiu o només intrusivo, o que a més ho són de tipus destructiu, catalogats respectivament d'intrusos i crackers, o en cercles anglosaxons, de vegades, per les expressions angleses "white hat" i "black hat". Recentment ha aparegut el terme, més neutre, "grey hat" ("barret gris") per a referir-se a aquells intrusos que ocasionalment traspassen els límits entre ambdues categories, o els quals realitzen accions que sense ser èticament reprovables són ratllades per la legalitat vigent o ideologia dominant com accions delictives, il·lícites o il·legals, o fins i tot al revés.

Des de l'any 2002-2003, s'ha anat configurant una perspectiva més àmplia del hacker però amb una orientació a la seva integració al hacktivisme en tant moviment. Apareixen espais autònoms denominats hacklab i els hackmeeting com instàncies de diàleg de hackers. Des d'aquesta perspectiva, s'entén al hscker com una persona que és part d'una consciència col·lectiva que promou la llibertat del coneixement i la justícia social. En aquest cas, els rols d'un hacker poden entendre's en quatre aspectes:
* Donar suport processos d'apropiació social o comunitària de les tecnologies.
* Posar a la disposició del domini públic el maneig tècnic i destreses arribades personal o grupalment.
* Crear nous sistemes, eines i aplicacions tècniques i tecnològiques per a posar-les a la disposició del domini públic.
* Realitzar accions de hacktivisme tecnològic amb la finalitat d'alliberar espais i defensar el coneixement comú, o mancomunal.

Per a més curiositat ací va un enllaç a una Història dels Hackers, i vos recorde que en el box està disponible "La ética hacker" de Pekka Himanen.

Sofistes (II)

L’escepticisme.

Com que per als sofistes el saber tenia un valor eminentment pràctic, no es dedicaven a la recerca de la veritat, sinó a recopilar els coneixements elaborats pels altres. Les mateixes teories sobre la físis es considerà que no tenien cap mena d’interès per a la vida pràctica: als grecs d’aquell moment, preocupats per l’organització de la polis, els importava ben poc saber si la matèria era indivisible o formada per infinits àtoms.

Els sofistes representaren la reacció contra aquesta estèril investigació física i dirigiren, en canvi, les seves reflexions sobre els assumptes que més preocupaven en aquell moment, ¿com organitzar la vida pública i privada perquè la polis i els individus prosperessin en les seves empreses? Mostraren, doncs, una desconfiança no sols respecte a les teories que fins llavors s’havien formulat sobre la físis, sinó, fins i tot, sobre la possibilitat de la raó humana per assolir un coneixement vertader sobre el món extern (visió escèptica).

Aquest escepticisme fou compartit, amb més o menys intensitat, per tots els sofistes, però el grau màxim el trobem en Gòrgies, el qual defensà tres tesis: a)no existeix res; b) si existís alguna cosa, no es podria conèixer; c) si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar.

El relativisme.

Els sofistes, doncs, dirigiren la seva atenció directament a l’home, a les seves produccions i a les seves institucions. Podríem dir que inauguren la filosofia de la civilització i la cultura, en oposició a la de la naturalesa. La majoria d’ells havien nascut lluny d’Atenes, i havien viatjat molt. Això féu que, amb el seu esperit enciclopèdic, haguessin anat recollint moltes dades sobre les diferents cultures, religions, etc. Havien observat que cada poble tenia les seves pròpies tradicions, les seves formes de govern, les seves creences, etc. i que, lluny de coincidir, mostraven una gran divergència. Allò que unes comunitats consideraven bo, per a les altres era dolent; les accions que unes consideraven justes eren, per a les altres, reprovables. No es podia afirmar, però, que unes societats fossin millors que les altres, i això els convencé que no tenia sentit cercar criteris o principis universals, vàlids per a totes les comunitats humanes: els valors (la bondat, la justícia, etc.) eren relatius a cada societat i a cada època.

A la desconfiança en la raó humana respecte de la seva possibilitat d’un coneixement absolut de la realitat, s’hi afegí, per tant, un relativisme respecte a la naturalesa dels valors. Aquest és el sentit d’aquella famosa frase de Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses...” . Demòcrit havia ja preparat el terreny en afirmar que les sensacions (colors, olors, temperatura, etc) no corresponien a les qualitats reals sinó a l’efecte que produïen sobre els nostres sentits: allò que a mi em sembla calent a un altre podia semblar-li fred. Si això era així en el món físic, molt més havia de ser-ho en el dels valors. És l’home, doncs, qui assigna els valors a les coses. Però, malgrat que alguns han entès aquesta frase com un subjectivisme extrem, sembla que Protàgores amb l’expressió “home” no es referia a l’individu sinó a les comunitats concretes, com les polis: cada una té la seva manera de considerar i valorar la realitat i no té sentit preguntar-se quina posseeix la veritat.

La contraposició “físis-nomos”.

El mot “nomos” significava originàriament costum, norma de conducta. Amb els sofistes adquirí el sentit de convenció. Al principi, en la societat heroica i aristocràtica, es considerava que totes les lleis que regien la conducta humana, les institucions, la religió, etc.., tenien el seu fonament en el designi dels déus. Amb l’adveniment del pensament racional es considerà que les lleis humanes es fonamentaven en les lleis naturals. Si hi havia societats que no funcionaven bé, era perquè les seves lleis, els seus costums, no s’adequaven al funcionament de la naturalesa. Tant en una visió com en l’altra, doncs, el dret, la moral, la religió, tenien un fonament absolut, de manera que es podia decidir si unes accions o unes lleis concretes eren bones o dolentes.

Davant aquesta visió, els sofistes plantejaren la qüestió de si hi podia haver institucions humanes que tinguessin validesa universal i intemporal, o totes eren un producte històric: les formes de conducta i les institucions, des del culte als déus fins a la diferència entre homes lliures i esclaus, nobles i plebeus, hel•lens i bàrbars, ¿es fonamenten en la naturalesa i són, per tant, sagrades i inviolables o, per contra, han estat el resultat de convencions i són, en conseqüència, susceptibles de canvi? Les respostes a aquestes qüestions són també diferents en cada sofista però, en general, consideren que les lleis, almenys les actuals, són fruit de convencions: foren, doncs, els primes en formular la teoria del contracte social.

Protàgores, per exemple, afirma que les institucions sòcio-polítiques són el resultat de contractes que han anat fent els homes per aconseguir una convivència estable, ja que, al principi, imperava la llei del més fort. Gòrgies, però, creu que són, de fet, el resultat de la unió de la majoria dèbil per domesticar la minoria forta, però, quan l’home fort se n’adoni de l’engany, trencarà aquest lligam i es convertirà en amo dels dèbils. Quant al concepte de justícia, és interessant l’opinió d’Antífont segons la qual les lleis de la naturalesa no es poden transgredir, en canvi, les dels homes sí, perquè són convencionals.

Pel que fa a la religió, les postures dels sofistes van des de l’agnosticisme fins a un ateisme més o menys declarat.

A partir dels sofistes, doncs, la controvèrsia sobre el sentit i el valor de les institucions polítiques i socials, i, en general, de les lleis i normes de conducta, se centrà sobre si es fonamentaven en la naturalesa (eren per físis) o en la pura convenció (per nomos).

El llenguatge i la retòrica.

Com que, per als primers filòsofs, la veritat era en les coses, en la realitat, el coneixement consistia en descobrir-la a través de la investigació de la naturalesa. En canvi, per als sofistes, d’acord amb la seva visió escèptica i relativista, el coneixement no podia ésser altra cosa que opinió, i la força d’aquesta només podia dependre de l’argumentació amb què es presentés; a qualsevol afirmació, per tant, sempre se’n podia oposar una altra, si era defensada de manera prou convincent. Si abans el fonament últim de la veritat era la realitat, ara ho serà el llenguatge: tindrà raó, no qui expressi la realitat, sinó qui aconsegueixi convèncer amb el seu discurs. Les tècniques de persuasió juguen aquí un paper decisiu. Per això els sofistes es dedicaren fonamentalment a l’estudi del llenguatge i la retòrica. Foren els primers a tractar sistemàticament la gramàtica a fi de determinar les formes més eficaces d’utilitzar el llenguatge. La retòrica era la culminació d’aquests estudis. Tots es van dedicar intensament a ella, però cal fer un esment especial de Gòrgies, els discursos del qual han estat considerats el primer tractat de poètica.

Un grande de la ciencia-ficción: Stanislaw Lem

Stanisław Lem (12 de septiembre de 1921 - 27 de marzo de 2006) fue un escritor polaco cuya obra se ha caracterizado por su tono satírico y filosófico. Sus libros, entre los cuales se encuentran Ciberiada y Solaris, se han traducido a 40 lenguas y ha vendido 27 millones de ejemplares. Es considerado como uno de los mayores exponentes del género de la ciencia ficción y uno de los pocos escritores que siendo de habla no inglesa ha alcanzado fama mundial en el género.

Sus libros exploran temas filosóficos que involucran especulaciones sobre nuevas tecnologías, la naturaleza de la inteligencia, las posibilidades de comunicación y comprensión entre seres racionales; asimismo propone algunos elementos de las limitaciones del conocimiento humano y del lugar de la humanidad en el universo. Su encasillamiento como escritor de ciencia ficción se debe a que ocasionalmente, a lo largo de su carrera como escritor, prefirió presentar sus trabajos como obras de ficción o fantasía, para evitar los atavíos del rigor en el estilo académico de escritura y las limitaciones del número total de lectores al que llegarían sus libros si fueran textos "científicos"; no obstante, algunas de sus obras están en la forma de ensayos científicos o de libros filosóficos, tales como Summa Technologiae y Microworlds (ambas sin traducción al castellano), en las que expresa con rigor sus posturas científicas.

Los temas principales de Lem giran alrededor de la cibernética (de la cual es un apasionado) y de la comunicación, tanto entre humanos como con otras formas de vida. Aunque muchas de sus obras tienen un tono humorístico innegable, en la mayoría de ellas se encierra un profundo pesimismo respecto a la condición humana.

En sus primeras obras sigue la pauta de otros autores socialistas con sendas utopías: Los astronautas (1951) y La nebulosa de Magallanes (1955). Sin embargo, desencantado cada vez más del socialismo, su popularidad le protegería frente a la censura, a la que cada vez desafía más (aunque de forma velada). Con Diarios de las estrellas (1957) comienza su vena de escritor satírico, aunque siempre guardando un profundo sentido filosófico en sus obras. Además, en ella se introduce el personaje de Ijon Tichy, ese astronauta embarcado en maravillosas (y absurdas) aventuras por todo el espacio y el tiempo, y que repetiría protagonismo en otras obras posteriores.

Tras Edén (1959), vendrá su obra maestra Solaris (1961), novela que le aupará a la fama, gracias al premio recibido en 1972 en el festival de Cannes por la adaptación cinemátográfica realizada por Andrei Tarkovsky. Otra novela destacable es El Invencible (1964) que también trata sobre los problemas de comunicación (y comprensión) con otras formas de vida.

Con Retorno de las estrellas (1961) se introduce en otro subgénero: el psicológico. Esta trata sobre las implicaciones del aislamiento, y de la necesidad de readaptarse a una sociedad totalmente distinta de un astronauta que retorna a la Tierra tras un viaje a la velocidad de la luz. Otros relatos como los recogidos en Relatos del piloto Pirx y Más relatos del piloto Pirx también se adentran en la psicología de sus personajes ante diversas situaciones a cual más desazonante.

Vuelve a la sátira más esperpéntica con Fábulas de robots y su continuación Ciberiada (1965), que son como una especie de cuentos o fábulas en los que los protagonistas son robots, y de los que Lem se vale para criticar (veladamente) nuestra sociedad actual. En ella aparecerán también otros dos esperpénticos personajes de su obra humorística: los constructores Trurl y Clapaucio.

La voz de su amo (1968) habla sobre la llegada de un mensaje extraterrestre que intenta ser descifrado por un grupo de científicos. A partir de ahí el autor construye una trama rocambolesca que sirve como ácida crítica del mundo científico actual.

Dentro de su estilo satírico-reflexivo Lem ha escrito algunas obras como Un vacío perfecto (1971) y Un valor imaginario (1973) consistentes en críticas o prólogos de libros imaginarios. Aparte de considerarse casi "experimentales", tienen el interés de descubrirnos a un Lem no sólo como gran conocedor de la ciencia, sino con una sólida cultura y formación filósofica.

En Congreso de futurología (1971) retoma a Tichy para situarlo en un congreso de futurólogos. En Memorias encontradas en una bañera (1971) prosigue con su estilo humorístico, mientras que en La investigación (1976) y La fiebre del heno (1976) toma elementos de la novela de misterio (con resultado bastante irregular en ambos casos). Finalmente, Fiasco (1986) se considera su novela más reflexiva y madura.

Sofistes (I)

Els sofistes han arrossegat mala fama a causa de les crítiques de Sòcrates i Plató als sofistes de la última generació en una Atenes ja en crisi. Tanmateix els sofistes van ser els gran educadors de la democràcia. Polemistes astuts i brillants, esperonen la crítica i la llibertat de pensament, fins i tot en defensar causes que poden semblar minoritàries i extravagants.
Els sofistes viviren en la Atenes democràtica, i en aquesta democràcia assembleària dominava la situació qui era capaç d’impressionar i convèncer els altres amb els seus discursos. Per aconseguir-ho calia una bona formació retòrica i cultural. Aquesta fou la que proporcionaven un conjunt de personatges que es van establir a Atenes i eren anomenats “sofistes”. Al principi (en Homer), aquesta paraula havia significat simplement hàbil o destre en qualsevol ofici. Més tard passà a significar savi en general i, després, s’hi afegí el matís d’educador, de manera que cap a mitjan segle V aC ja significava tècnic en saviesa i que sabia ensenyar-la. I, com que allò que ensenyaven els sofistes era l’”areté” (virtut) política, i aquesta es basava sobretot en el domini del llenguatge, a la fi el mot “sofista” passà a significar simplement mestre de retòrica.
Es poden distingir dos grans períodes de la sofística. En el primer, que correspon al moment de màxima esplendor política i cultural, els sofistes foren uns personatges de gran talla intel•lectual: Protàgores d’Abdera (485-410 aC), Gòrgies de Leontini (484-475), Pròdic de Queos, Hípies d’Elis, Antífont, etc.. En canvi, quan Atenes ja es debatia entre la guerra i la inestabilitat política, aparegueren un seguit de sofistes que eren simplement mestre de retòrica i perseguint interessos purament personals.
Els sofistes revolucionaren la concepció tradicional de l’educació. Foren els vertaders educadors de la nova societat democràtica. D’antuvi, plantejaren la qüestió de si l’”areté” (virtut), sobretot la política, es pot aprendre o no. Per a Protàgores, per exemple, l’educació necessita tant de disposicions naturals com d’exercici, però aquest últim és el determinant. Altres sofistes foren encara més radicals. El fonament d’aquesta nova concepció és el convenciment que l’”areté” no es rep per herència ni és exclusiva d’una classe, sinó que s’adquireix a través de l’exercici i tothom la pot assolir. El mateix concepte d’”areté” sofreix, a partir d’ells, un canvi. Abans significava la superioritat (L’excel•lència), corporal i espiritual, d’on es derivava la prepotència i la capacitat de domini que tenien els nobles. A partir d’ara s’entendrà com a habilitat o aptitud pràctica per assolir l’èxit a la vida pública i privada. Com que en una societat democràtica tothom pot, teòricament, aconseguir un status sòcio-econòmic elevat si és capaç de reeixir en els negocis, “triomfar en la vida” esdevingué l’aspiració de la majoria. Aconseguir-ho depenia bàsicament de les pròpies habilitats i sabers, però els aprenentatges que oferia l’educació tradicional eren de poca utilitat per a aquest objectiu.
Els sofistes donaven, en canvi, un sentit pràctic de l’educació. El coneixement no tenia valor en si mateix, com havien cregut els filòsofs anteriors, sinó que tenia valor mentre servia per a desenvolupar-se en la vida. Un dels sabers bàsics per aconseguir-ho, en la societat democràtica, era, com s’ha apuntat, l’eloqüència. Però per a enlluernar els altres amb un discurs cal que l’orador faci gala, també, de gran erudició. Per això, i per les aplicacions pràctiques que se’n deriven d’ells, els sofistes incloïen en el seu programa tota mena de sabers: científics i filosòfics, literaris, gramaticals, geogràfics, matemàtics, etc... Es tractava d’un saber enciclopèdic.
La seva tasca educativa la duien a terme a dos nivells. En primer lloc, com que en la societat democràtica l’ordre social depenia de l’acceptació per part de tothom de les regles del joc, això sols seria possible augmentant la cultura del poble. I aquesta era la finalitat dels discursos públics que feien en els esdeveniments en què es reunia molta gent (festes, olimpíades, etc.). Però creien també que el funcionament de la societat depenia, sobretot, de la capacitat dels dirigents i, per això, s’ocupaven més intensament de la formació d’aquests. Donaven classes a les persones desitjoses d’escalar llocs a la societat, classes que feien pagar, convertint-se així en els primers professionals de l’ensenyament. Com que cobraven un preu bastant elevat, només hi tenien accés les persones acomodades, de manera que, malgrat el seu aspecte revolucionari, els qui se’n beneficiaven eren, en definitiva, els mateixos de sempre: els privilegiats Els fills dels aristòcrates acolliren amb entusiasme aquesta nova educació, però fou mal vista per les velles generacions de la noblesa, que contemplaven amb hostilitat com es diluïen els valors tradicionals i es consolidava la nova mentalitat.

En altra entrada continuarem amb altres aspectes de la sofística, com ara, el seu relativisme i escepticisme. Com adelant una cançó del Quimi Portet prou escèptica.

The songs of freedom

Robert Nesta Marley, més conegut com a Bob Marley fou un músic (6 de febrer 1945-11 de maig 1981) de reggae jamaicà.

A la seva ciutat natal Nine Mile, una petita localitat al nord de Jamaica, no podia imaginar que arribaria a convertir-se en un dels mites musicals del segle XX.

Fill de Cedella Booker, una dona africana establerta a Jamaica de 18 anys, i de Norval Marley, un capità de l'exèrcit britànic, que es va desentendre del seu fill.

A la fi dels anys cinquanta, Robert es va traslladar amb la seva mare a Kingston, la capital. Una ciutat on els habitants de les zones rurals es traslladaven per millorar la seva situació econòmica. Per desgràcia però, com la majoria de les famílies rurals, la seva destinació va ser els barris pobres i miserables, en els que va tenir una gran influència en la vida de Bob Marley la religió Rastafari, barreja de profecies bíbliques, filosofia naturista i nacionalisme negre.

Per fi, al 1963 es va formar el grup, 'Wailing Wailers', llançant un primer senzill que arribaria al primer lloc de les llistes jamaicanes. Marley es va convertir llavors, en un dels primers a escriure cançons sobre els joves delinqüents del ghetto de Kigston. El 1966, es va casar amb Rita Anderson, i poc després d'anar a viure una temporada amb la seva mare, la creença en la religió Rastafari va créixer, reflectint-se en les seves cançons.

Més tard, amb els seus amics Bunny i Peter, crearen un nou grup, 'The Wailers'.

A causa de la 'espiritualitat' que emetien les seves cançons, van tenir problemes per trobar representants, fet que els restà gran part de l'èxit que esperaven.

A principis dels setanta, s'alien amb Lee Perry, un productor que revoluciona el seu treball, donant com a resultat algunes de les seves millors obres, com 'Soul Rebel', 'Small Axe', '400 Years', etc.

El 1972, el grup edita el seu primer àlbum, 'Catch a Fire', que va tenir gran èxit, fet que el va dur a la casa discogràfica a realitzar una gira per Anglaterra i Estats Units.

El 1973 va sortir a la llum el seu nou disc, 'Burnin', amb noves versions dels seus vells temes. El 1975 Bunny i Peter deixen el grup per a dedicar-se a la seva carrera en solitari.

Els substituïxen al grup la dona de Bob, Marcia Griffiths i Judy Mowatt, trio de veus femenines que es van anomenar I-Threes. El grup va passar a denominar-se 'Bob Marley & The Wailers'.

El 1976 es va publicar 'Rastaman Vibrations', a dalt a les llistes d'èxits i sent considerat com el més clar exponent de les creences de Bob.

El 5 de desembre de 1976, Bob es disposava a fer un concert a Jamaica, com a reivindicació de la pau i els drets dels ciutadans de la seva pàtria. Però uns desconeguts el van atacar abans del concert, encara que sense ferir-lo. Després d'aquest atemptat, Bob Marley abandonà Jamaica i es va traslladar a Florida, multiplicant les seves gires per EUA, Europa i Àfrica.

L'any següent es va editar l'àlbum 'Exodus', que es va convertir en un súper ventes a Anglaterra.

El 1978, van publicar 'Kaya', un nou èxit amb cançons d'amor i d'homenatge a la marihuana. Després de la publicació del disc 'Babylon By Bus', fruit d'una gira per Europa i Amèrica, Bob va visitar Àfrica, fet que li va inspirar un nou àlbum, 'Survival', homenatge a la pàtria africana.

Uns anys mes tard, el 1980, publicà 'Uprising', l'èxit del qual va ser arrasador, propiciant una nova gira europea que va batre tots els rècords d'assistència.

Al finalitzar la gira europea, Bob va caure greument malalt de càncer, descobert casualment arran d'una lesió que es va fer jugant a futbol. L'11 de maig de 1981 Bob Marley moria a un hospital de Miami als 36 anys.

El seu cos va ser traslladat a la seva ciutat natal, Nine Mile, on descansa en un mausoleu. Al seu funeral van acudir el primer ministre i altes personalitats del seu país.

Relativisme

"Relativisme" és un mot que alça pasions i tensions però que en aquestos temps de posmodernitat s'ha tornat habitual, be per a detentar-lo, o be per a utilitzar-lo com un insult o improperi. De relativismes hi ha uns quants i el sentit en que s'usa la paraula fa que aquesta no siga univoca sino més aviat polisèmica. Hi ha el relativisme cultural, l'epistemològic, el físic, el moral i fins i tot hi ha un de popular o vulgar. Hi ha qui troba en el relativisme una lacra o perill per a la integritat moral, la coherència etico-política i fins i tot per a la mateixa concepció d'allò definitori per a la humanitat i la recta conciència; i hi ha qui troba en el relativisme una mirada consecuent amb el pluralisme, la tolerància, i el respecte a la diferencia en un món divers, contingent i multidireccional; o hi ha una mirada com a mínim escèptica i distanciada de les fites i els mites dels "objectivismes" que porta a relativitzar la validesa de molts supòsits de la moral moderna i la seua "Raó".
No obstant açò, el relativisme ha estat present en la cultura i en la filosofia des de fa temps. Els Sofistes de la il.lustració atenenca ja atacaren la idea de la veritat única i Sócrates i Platò també entraren en el nus per a defensar esències objectives i inmutables. Montaigne es pregunta pels costums dels altres culturals en plena il.lustració francesa. Nietzsche rebutja i desfonda el platonisme acceptant la multiplicitat del devenir. Ja en els nostres dies Heidegger mostra la falta de fonament de la metafísica i Vattimo ens anima a viure l'aventura de la diferència acceptant una ontologia de la finitud i una filosofia hermenèutica consecuent amb la dita nietzscheana, "el món verdader ha esdevingut una fàbula".
Per aixó crec que us resultaràn interesants aquestes adreces. Les primeres són l'entrada Relativisme i Relativismo en Wikipedia. Altres són la pàgina sobre filosofia que dedica Alcoberro i altra un bloc anomenat Copépodo que dona la seua visó sobre el tema.
També deixe una versió de Nina Hagen (punk dels 80) del "My way", una altra de Nina Simone i la clàssica de Sinatra.

El futur en un món cínic

Leonard Norman Cohen, nascut el 21 de setembre de 1934 a Montreal (Canadà), és un poeta, novel·lista i cantant, tot i que és més conegut especialment per l'última d'aquestes facetes, la de cantautor. Les lletres de Cohen són molt emotives i líricament complexes, encara que els seus tres eixos temàtics són l'amor, la religió, les relacions de parella i en ocasions qüestions d'ordre polític. Les seues cançons deuen més als jocs de paraules i metàfores de la poesia que a les convencions de la música folk. Cohen canta amb una veu peculiarment greu. La seva música ha influït a molts altres autors i les seves cançons han estat interpretades per molts altres artistes.
En aquesta cançó, de 1992, Cohen mostra una visió molt amarga del món i de la vida que contrasta amb l'òptica inocent de quan era més jove. "The Future" és un cant pesimista sobre les posibilitats d'un món farcit de cinisme en el que no hi ha ni pietat ni bones intencions. Formà part de la banda sonora de la pel.lícula "Natural Born Killers" (Asesinos natos) de Oliver Stone, la qual tractarem pròximament a classe per a vore el tema de la violència gratuita, els mitjans de comunicació i el sensacionalisme.


EL FUTURO

Devuélveme mi noche rota,/mi habitación de espejos, mi vida secreta;/esto es muy solitario,/no queda nadie a quien torturar./Dame control absoluto/sobre todos los seres vivos,/y acuéstate a mi lado, nena,/¡es una orden!

Dame crack y sexo anal,/coge el único árbol que queda/y mételo en el agujero/de tu cultura./Devuélveme el Muro de Berlín,/dame Stalin y San Pablo./He visto el futuro, hermano:/es un crimen.

Las cosas van a deslizarse en todas direcciones,/no habrá nada,/nada que puedas volver a medir./La ventisca del mundo/ha cruzado el umbral/y ha volcado/la orden del alma.

Cuando dijeron: “Arrepiéntete”,/me pregunto a qué se referían.

No tienes la más remota idea de mí,/nunca la tendrás, nunca la tuviste./Soy el pequeño judío/que escribió la Biblia.

He visto las naciones levantarse y caer,/he oído sus historias, las he oído todas,/pero el amor es el único motor de supervivencia.

Aquí tu siervo ha sido ordenado,/decirlo claro, decirlo fríamente:/Se ha acabado,
fin de trayecto./Y ahora que las ruedas del cielo se han detenido,/sientes la fusta del diablo./Prepárate para el futuro:/es un crimen.

El antiguo código occidental/saltará en pedazos./De pronto, estallará tu vida privada./Habrás fantasmas,/habrá fuegos en la carretera,/y el hombre blanco bailando.
Verás a tu mujer/colgada boja abajo,/su vestido cubriéndole el rostro,/y todos los miserables poetuchos/aparecerán,/intentando sonar a Charlie Manson.

Devuélveme el Muro de Berlín,/dame Stalin y San Pablo,/Dame Cristo/o dame Hisroshima.
Destruye otro feto ahora mismo;/no nos gustan los niños./He visto el futuro, nena:/es un crimen.

Las cosas van a deslizarse en todas direcciones,/no habrá nada,/nada que puedas volver a medir./La ventisca del mundo/ha cruzado el umbral/y ha volcado/la orden del alma.

Cuando dijeron: “Arrepiéntete”,/me pregunto a qué se referían.

La SIDA

En tornar de les vacances abordarem un tema en les classes d'Ètica i Filosofia tan controvertit per l'estigma social, com important de conéixer pel que fa a la salut pròpia, les pràctiques de risc i la prevenció en general. Primer ens informarem sobre que és el virus VIH i la SIDA en general. Després vorem les formes i vies per les quals es pot contraure i les maneres i pràctiques que eviten el contagi.
Vist açò vorem la pel.lícula "Philadelphia", la qual va ser la primera que va tractar aquesta malaltia i l'estigma social a ella asociada. Va guanyar dos Oscar.
Per a finalitzar l'activitat encomanaré, com és costum ja, un treballet amb informació sobre el tema i una valoració personal.
Per a anar introduint-se ací tens una fitxa de la peli amb sinòpsi, i una cançó de la banda sonora.

SINOPSI

A principis dels anys noranta, Andy Beckett (Tom Hanks) és un jove i brillantíssim advocat que treballa en el bufet més prestigiós de Filadèlfia. És molt valorat pels seus caps i té unes expectatives professionals immillorables. Andy és homosexual i ho amaga als responsables de l’empresa. De sobte la seva vida es veu trasbalsada per la sida. Tot i que té parella estable (Miguel, protagonitzat per Antonio Banderas), amb una relació esporàdica contrau aquesta malaltia.

Els símptomes de la malaltia es fan evidents, des de la direcció del bufet es saboteja la seva feina i, argumentant negligència i baix rendiment, és acomiadat. Andrew decideix demandar l’empresa d’advocats perquè l’autèntica raó per la qual ha estat despatxat és perquè té la sida i és homosexual. El seu advocat en el litigi serà Joe Miller –Denzel Washington– que, tot i mantenir una dura lluita interna a causa dels seus prejudicis homòfobs, acabarà comprenen la condició i el drama d’un Andy, la vida del qual s’anirà apagant a mesura que avança el judici.

FITXA DE LA PEL.LÍCULA

Títol : Philadelphia

Nacionalitat: USA. 1993.

Producció: Edward Saxon i Jonathan Demme.

Director: Jonathan Demme

Guió: Ron Nyswaner

Fotografia: Tak Fujimoto

Música: Howard Shore. Bruce Springsteen.

Muntatge: Tak Fujimoto

Durada: 115 minuts

Distribució: Tristar Pictures

Intèrprets: Tom Hanks (Andrew Beckett); Denzel Washington (Joe Miller); Antonio Banderas (Miguel Álvarez); Jason Robards (Charles Wheeler); Joanne Woodward (Sarah Beckett); Mary Steenburger (Belinda Comine); Charles Napier ( Judge Garnett).

Otakus

Un otaku (おたく) és conegut fora del Japó com una persona amb gust bastant marcat per l'anime i el manga. En el seu país d'origen, però, el significat és més proper a la definició de friki, una persona que es desviu per una afició com els ordinadors, la música, els automòbils, etc. Aquest terme japonès ha passat a l'Occident amb el significat d'"aficionat al manga". Al Japó, el terme és generalment despectiu, encara que recentment, de la mateixa manera que el terme geek, alguns japonesos l'empren amb orgull. A l'Occident pot tenir tant connotacions negatives com positives, depenent de la comunitat on s'utilitzi.

La paraula otaku prové del japonès お (o, una partícula honorífica) + 宅 (taku, casa). Es va emprar als anys 80 com a un pronom de segona persona entre els fotògrafs aficionats, encara que a mesura que el terme es va anar extenent, va passar a ser empleat per altres per a referir-se als fotògrafs aficionats. Com els fotògrafs aficionats eren vists com socialment maldestres, reservats i obsesionats amb la seva afició, otaku fou adaptant aquelles connotacions negatives i passà a referir-se a qualsevol aficionat obsessiu. Un estereotip comú d'otaku és el de l'home jove que viu a casa sense treball i amb pocs contactes socials fora del seu cercle d'amics otakus. Actualment, per a distingir aquest significat modern de l'anterior, tota la paraula s'escriu en hiragana (おたく) o katakana (オタク).

Algunes produccions d'anime fortament associades a la cultura otaku són Neon Genesis Evangelion i Otaku no Video, dels estudis Gainax. Otaku no Video, en particular, inclou un estudi documental sobre la realitat de la cultura otaku de l'època (1992), mentre que l'anime Genshiken reflecteix la realitat actual de l'otaku.

Carta d'un indi a un President

Aquesta carta que va escriure el indi Seattle, Jefe de la tribu Suwamish al President dels USA, Mr. Franklin Pierce, l'any 1855, com a resposta a la seua oferta de compra de les terres Suwamish, és un document esborronador que deixa vore i comprendre la concepció de la terra, la natura, la comunitat i la vida que tenien eixos "salvatges" que a la majoria de les narracions que nosaltres tractem són pintats com a uns assasins sense moral ni sentiments. La lliçó que dona un indi, de cultura inferior i subdesenvolupada als ulls dels moderns, prospers i sabuts blancs protestants colonitzadors, és antològica.

CARTA DEL JEFE SEATTLE AL PRESIDENT DELS USA

Com pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.

Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los?

Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells vermelles... (carta completa).

Ironia, tolerància i diversitat

L'altre dimarts després d'un bon dia em vaig trobar una cançó trista. Hui ha sigut al revés, després d'un dia gris m'he trobat una cançó que m'ha despertat un somriure. Atents a la lletra que no te desperdici.

Balcans

Pot ser vos sone açò dels Balcans per la guerra que hi va haver a aquesta península entre les etnies de la que fou Iugoslàvia durant els anys noranta de la qual s'hi deriva un mot tant trist com "balcanització". No obstant la diversitat étnica, ligúística i religiosa de la regió no solament cristalitza en conflictes bèlics sino també a la música. És molt interesant el folk d'aquesta regió del sud-est europeu. Com a mostra us deixe una cançó del conegut Goran Bregovic el qual a fet les bandes sonores d'un director de cinema serbi també molt conegut, Emir Kusturica.

Adhan

La llamada a la oración o aḏān ([ʔaðān]; se puede encontrar transcrito como adhan, azhan o adan entre otras variantes) es la fórmula que se usa en el Islam para convocar a los fieles a la oración obligatoria (salat). Usualmente la recita o canta el almuédano desde el minarete de la mezquita. La palabra aḏānEn castellano,adj:procede de la raíz árabe ʼḏn, que significa «oír».

El objetivo del aḏān es convocar a los fieles a la oración y se pronuncia cinco veces al día en el islam sunní y tres veces en el islam chií. Tras el aḏān hay una segunda fórmula llamada iqāma que se pronuncia justo después del inicio de la oración y que tiene por objeto informar precisamente de que la oración ha empezado.

Món boig

Hui ha sigut un bon dia però per un revol del atzar he escoltat aquesta cançó i m'he posat trist. La melangia no és bona, és fins i tot malaltisa però a vegades aboca coses tan belles com aquesta.





TODO A MÍ ALREDEDOR SON CARAS CONOCIDAS
SITIOS GASTADOS, CARAS GASTADAS.
LISTAS Y DESPIERTAS PARA SUS CARRERAS DIARIAS
HACIA NINGÚN SITIO, HACIA NINGÚN SITIO.
SUS LÁGRIMAS EMPAÑAN LAS GAFAS
INEXPRESIVAS, INEXPRESIVAS.
OCULTO MI CABEZA, QUIERO AHOGARME EN MI PENA
NO HAY MAÑANA, NO HAY MAÑANA.

EN CIERTO MODO RESULTA DIVERTIDO, EN CIERTO MODO TRISTE.
LOS SUEÑOS EN LOS QUE AGONIZO SON LOS MEJORES QUE HE TENIDO.
RESULTA DURO DE DECIR, DURO DE ACEPTAR
CUANDO LA GENTE CAMINA EN CÍRCULOS.
ES UN MUNDO DESQUICIADO.

NIÑOS ESPERANDO EL DÍA EN QUE SE SENTIRÁN BIEN
FELIZ CUMPLEAÑOS, FELIZ CUMPLEAÑOS
PROGRAMADOS PARA SENTIR EN EL MODO EN QUE DEBERÍAN
SIÉNTATE Y ESCUCHA, SIÉNTATE Y ESCUCHA.
EN EL COLEGIO ESTABA MUY NERVIOSO
NADIE ME CONOCÍA, NADIE ME CONOCÍA.
MAESTRO DIME CUAL ES MI LECCIÓN
MIRA A TRAVÉS DE MI, MIRA A TRAVÉS DE MI.

EN CIERTO MODO RESULTA DIVERTIDO, EN CIERTO MODO TRISTE.
LOS SUEÑOS EN LOS QUE AGONIZO SON LOS MEJORES QUE HE TENIDO.
RESULTA DURO DE DECIR, DURO DE ACEPTAR
CUANDO LA GENTE CAMINA EN CÍRCULOS.
ES UN MUNDO DESQUICIADO.
AMPLIA TU MUNDO.
MUNDO LOCO.