En la mesura que la noció de salvatge s’oposa a la de civilitzat, l’home salvatge seria aquell que no posseeix cap mena de civilització. En aquest sentit, la antropologia cultural vuitcentista classificava com a salvatges tots els individus pertanyents a cultures considerades (des d’una perspectiva etnocèntrica) com rudimentàries. De fet, en la tradició marcada per les creences religioses, l’ésser salvatge era concebut com pràcticament desposseït de tota dignitat, ja que, en concebre a l’home com creat per Déu, el seu estat de salvatgisme era considerat com una degeneració fonamentalment deguda a la promiscuïtat i la degradació moral. En això es recolzaven molts dels defensors de l’esclavitud i de la colonització, considerada com una obra civilitzadora, encara que generalment comportava l’explotació dels salvatges i la imposició a aquests de criteris culturals aliens en benefici dels colonitzadors. Des de perspectives de tipus racista es considerava, també, que l’endarreriment cultural dels pobles salvatges era una mostra inequívoca del seu poc desenvolupament racial. Però la noció del relativisme cultural elaborada per la moderna antropologia ha demostrat el caràcter etnocèntric d’aquestes classificacions, i l’ambigua noció de raça s’ha demostrat inaplicable per comprendre els distints estadis de desenvolupament de les diferents cultures.
No obstant això, el concepte d’home salvatge entès com a bon salvatge no es refereix tant a l’ésser humà primitiu, en el sentit de la classificació en etapes evolutives de la humanitat (com l’efectuada per Morgan en salvatgisme, barbàrie i civilització), sinó que es refereix fonamentalment a una situació ideal caracteritzada per habitar en el, també ideal, estat de natura. El qualificatiu de bo aplicat a la concepció del "bon salvatge" ja indica que aquesta accepció se separa de la qualificació de salvatge sense més. Per això és necessari distingir entre aquestes dues accepcions distintes. En aquest segon sentit, l’home salvatge apareix més aviat com el dipositari d’un ideal de puresa primitiva (en el sentit d’un home sense mediacions o purament natural, no el mer bàrbar, que, en certa forma, apareix com una perversió del bon salvatge; com revaloració secularitzada del mite del Paradís terrestre). Aquesta concepció primitivista apareix ja en l’edat antiga (en el mite de l’Edat d’Or, per exemple), però es desenvolupa especialment en les concepcions naturalistes modernes dels segles XVII i XVIII, lligada a la noció d’estat de natura, que encara que té també precedents en Herodot, en Sèneca i en Lucreci, serà desenvolupada pels teòrics del pacte o contracte social: Hobbes, Locke i, especialment, Rousseau.
L’estat de natura que contemplaven les teories del contracte social no eren més que hipòtesi merament especulatives, mai històricament complertes (i faltats de tota referència empírica o de dades etnogràfiques reals), per analitzar què aportava a l’home el fet de viure en societat. De fet la concepció d’un estat de natura provenia de la mateixa teologia, encara que s’interpretava de diferent manera segons els autors. Així, Hobbes, insistint en l’estigma del pecat original, tendia a considerar l’home com dolent per natura. En canvi, Rousseau considerava que tots els mals tenen el seu origen no en la natura, sinó en una organització social que perverteix la innocència primigènia. En realitat, tant en un cas com en un altre, la caracterització que es feia de l’home salvatge s’efectuava per via negativa: desposseint l’home de totes les seves mediacions, encara que el pressupòsit admès era el de creure en una determinada natura humana. El que quedava, l’home en ple estat natural, era interpretat des de perspectives distintes. D’aquestes, la que va originar el mite del bon salvatge va ser, principalment la de Rousseau. Tanmateix, l’objecte de les esmentades especulacions era el d’aïllar els caràcters de la pretesa natura humana i, alhora, posar en evidència les mediacions socials a criticar per crear les bases fonamentadores d’una societat humana més justa.
La descripció de l’home en estat natural que fa Rousseau en el Discurs sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes, va contribuir a la difusió de la idea del «bon salvatge» que viu de forma feliç en la natura. L’esmentada imatge primitivista idíl·lica havia estat preparada pels relats d’exploradors i viatgers que descrivien, amb més fantasia que fidelitat als fets, la vida de pobles llunyans i exòtics en terres de generosa abundància natural. No obstant això, en Rousseau hi ha dues descripcions d’homes naturals. En el Discurs sobre la desigualtat es refereix a l’home primitiu que, encara que no està pervertit pel mal social, viu en un estat lamentable i no desitjable. En aquest sentit, Rousseau no proposa una tornada a la natura entesa com una regressió. Per això, en l’Emili ho distingeix del mer ideal: en aquest cas apareix com una abstracció i com una hipòtesi per recalcar el caràcter corruptor dels vicis socials.
Aquest mite del bon salvatge tindria també la seva traducció literària en el personatge de Tarzan, qui, vivint a la selva, criat per una bandada de ximpanzés, hauria fet valer la seva condició humana per apoderar-se del seu entorn, encara que de manera respectuosa, ja que no coneixeria els vicis d’origen social, tals com l’enveja, la mentida, la hipocresia o la mesquinesa. (De fet, en la novel·la original d’Edgar Arrissi Burroughs (1875-1950), apareguda el 1912, Tarzan fa valer no sols la seva natura humana, sinó també el pertànyer, per sang a la noblesa, la qual cosa revela el caràcter elitista aristocratitzant, i fins i tot racista de l’esmentada obra. Al mateix temps també manifesta el doble caràcter del qualificatiu salvatge: aplicat a Tarzan, adquireix connotacions positives -no en va era fill de nobles de raça blanca-, mentre que aplicat als aborígens, adquireix connotacions pejoratives).
Històricament s’han donat casos reals de «nens salvatges», d’entre els que el més famós és el cas del nen salvatge d’Aveyron, Víctor, a qui el doctor Itard, deixeble dels enciclopedistes i de Condillac, va intentar educar d’una forma sistemàtica des de 1801 a 1807. L’existència d’aquests casos de «nens salvatges» (o «nens llop») suposava, des d’un punt de vista teòric, la possibilitat d’estudiar la gènesi i desenvolupament de les facultats humanes, i, des d’un punt de vista pràctic, subministraven la possibilitat de realitzar un experiment «prohibit» i aconseguir una base empírica sobre les tesis sobre la natura de l’home, del llenguatge i del coneixement. En el cas de Víctor (portat al cinema per François Truffaut), semblaven confirmar-se les tesis que assenyalaven el caràcter fonamentalment social del ser humà, per sobre del seu bagatge merament genètic. Els nens salvatges no adquirien les estructures lingüístiques encara que sí que adquirien l’ús d’un cert repertori de símbols. Tot això semblava, doncs, assenyalar l’existència de límits infranquejables per a la plena adquisició del llenguatge i de processos cognoscitius, així com assenyalaven també una certa desconnexió amb parts del seu propi cos, alhora que es manifestaven reaccions distintes davant estímuls tàctils: Víctor no tenia les sensacions de fred o calor pròpia dels humans socialitzats. Durant els anys 1960-1970 es va estudiar un altre cas de nen salvatge, en concret, el de la nena Jenny, a Los Ángeles (EE.UU.), que semblava obrir noves perspectives per a l’estudi dels processos d’adquisició del llenguatge. De fet Jenny no va arribar a parlar, però el nombre de símbols que podia manejar era bastant ampli, i fins i tot va arribar a adquirir un petit vocabulari i va aconseguir formar alguns rudiments de frases. Però les deficiències en la metodologia aplicada en l’estudi d’aquest cas no van arribar a posar a prova la tesi segons la qual, si bé és cert que naixem amb una predisposició genètica per a l’adquisició del llenguatge, hi ha un temps límit per al seu desplegament, de manera que, franquejat aquest límit, es torna impossible el desenvolupament de les estructures lingüístiques i cognoscitives.
Font: http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/buensalvaje.htm
Enllaços a Internet:
http://www.bib.uab.es/pub/analisi/02112175n24p185.pdf
http://filoantropologia.webcindario.com/salvatge.htm
