Sorge: Júpiter, Terra, Saturn i la Cura

Fàbula d'Higini, narrada a Ser y tiempo, (198) i explicació heideggeriana de la Cura.

En travessar Cura un riu, va vore fang,i el va agafar meditabunda el va començar a modelar.
Mentre pensa en el que havia produït, Júpiter es presenta.
Demana Cura li done esperit i fàcilment accedeix.
Com Cura volgera donar-li el seu propi nom,
es nega Júpiter i exigeix ​​se li pose el seu.
Mentre ells discuteixen, intervé també la Terra
demanant que el seu nom sigua donat a qui ella el cos donara.
Van prendre per jutge a Saturn, i aquest, equitatiu, jutja:
'Tu, Júpiter, perquè l'esperit li vas donar, en la mort el
esperit i tu, Terra, ja que li vas donar el cos,
el cos rebeu, retínga-lo Cura tota la vida, perquè va ser la
primera a modelar. I pel que fa a la disputa entre
vosaltres pel nom, diguem-li home, ja que de l'humusha estat fet '.

Aquest testimoni preontológic cobra una especial significació pel fet que no només veu la "cura" com allò al que el Dasein humà pertany "Durant tota la seva vida", sinó perquè aquesta primacia de "cura" es presenta en connexió amb la coneguda concepció de l'home com a compost de cos (terra) i esperit. Cura prima finxit: aquest ens té el "origen" del seu ésser en la cura. Cura teneat quamdiu vixerit: aquest ens no queda abandonat pel seu origen, sinó retingut
per ell i sotmès al seu domini mentre "està en el món". El "estar-en-el-món "té l'empremta de l'ésser de la "cura". Rep el seu nom (homo) no en consideració del seu ésser, sinó per relació amb allò que està fet (humus). En què consisteixca l'ésser "originari" del que està configurat, ho decideix Saturn, el "temps". La determinació preontológica de l'essència del home que s'expressa en aquesta fàbula ha fixat així, des del començament, la mirada en aquella manera de ser que domina del tot el seu pelegrinatge temporal en el món.

--------------