Epistemologia
Popper va exposar la seva visió sobre la filosofia de la ciència en la seva obra clàssica Logik der Forschung ("La Lògica de la Investigació Científica", 1934). En ella el filòsof austríac aborda el problema dels límits entre la ciència i la filosofia i es proposa la recerca d'un anomenat "criteri de demarcació" entre les mateixes que permeti, de forma tan objectiva com sigui possible, distingir les proposicions científiques d'aquelles que no ho són. És important assenyalar que el criteri de demarcació no decideix sobre la veracitat o falsedat d'una afirmació sinó només sobre si tal afirmació ha de ser estudiada i discutida dins de la ciència o, per contra, se situa en el camp més especulatiu de la filosofia.
En aquest punt Popper discrepa intencionadament del programa positivista, que establia una distinció entre proposicions contrastables (positives), tals com "avui plou" i aquelles que no són més que abusos del llenguatge i manquen de sentit, per exemple "Déu existeix". Per a l'autor, aquest últim tipus de proposicions sí que té sentit i resulta legítim discutir sobre elles, però han de ser distingides i separades de la ciència.
Popper era conscient de l'enorme progrés en el coneixement científic que es va experimentar en els segles que l'havien precedit mentre que problemes com l'existència de Déu o l'origen de la llei moral semblaven resistir-se sense remei, ja que no mostraven grans avanços des de la Grècia clàssica. Per això, la recerca d'un criteri de demarcació apareix lligada a la pregunta de quina propietat distintiva del coneixement científic ha fet possible l'avanç en el nostre enteniment de la naturalesa. Alguns filòsofs havien buscat resposta en l'inductivisme, segons el qual quan una llei física resulta repetidament confirmada per la nostra experiència podem donar-la per certa o, almenys, assignar-li una gran probabilitat. Però tal raonament, com ja va ser estudiat per David Hume, no pot sostenir-se en criteris estrictament lògics, ja que aquests no permeten d'extreure ("induir") una llei general ("universal") a partir d'un conjunt finit d'observacions particulars.
La sortida a aquest dilema proposada en "La Lògica de la Investigació Científica" és que el coneixement científic no avança confirmant noves lleis, sinó descartant lleis que contradiuen l'experiència. A aquest descart Popper l'anomenà falsabilitat. D'acord amb aquesta nova interpretació la tasca del científic consisteix principalment a criticar (acte al que Popper sempre va concedir la major importància) lleis i principis de la naturalesa per a reduir així el nombre de les teories compatibles amb les observacions experimentals de les quals es disposa. El criteri de demarcació pot definir-se llavors com la capacitat d'una proposició de ser refutada o que conté el "principi de falsabilitat". Només s'admetran com a proposicions científiques aquelles per a les quals sigui conceptualment possible un experiment o una observació que les contradiguin. Així, dintre de la ciència queden, per exemple, la teoria de la relativitat i la Mecànica Quàntica i fora d'ella el Marxisme o la Psicoanàlisi.
En el sistema de Popper es combina la racionalitat amb l'extrema importància que la crítica té en el desenvolupament del nostre coneixement. És per això que aquest sistema va ser batejat com a Racionalisme crític.
Les seves idees sobre el coneixement científic poden considerar-se com la base que sustenta la resta de les seves contribucions a la filosofia. A més a més, han gaudit d'enorme popularitat des que van ser publicades per primera vegada i, almenys entre la comunitat científica, el concepte de falsabilitat ha arrelat fortament i és comunament acceptat com un criteri vàlid per a jutjar la respectabilitat d'una teoria. Conscient d'això, i de les crítiques que van suscitar les seves teories, Popper va ampliar i va matisar el seu treball originari en edicions successives.
Sociologia
Malgrat les seves notables contribucions a l'epistemologia, Popper és recordat per molts com un filòsof social, teòric del liberalisme i defensor de la societat oberta enfront dels sistemes que, segons la seva concepció, resultaven totalitaris, com ara el comunisme i el nacionalsocialisme. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement.
L'obra més coneguda de Popper és The Open Society and Its Enemies ("La societat oberta i els seus enemics", 1945), escrita durant la Segona Guerra Mundial des del seu exili a Nova Zelanda. L'autor hi proposa aplicar a la política les seves teories sobre la ciència i l'avanç del coneixement. Popper indaga en la història de la filosofia per a traçar els orígens del totalitarisme que havia desembocat en la guerra i en la radical crisi del pensament occidental. És notable que, des de les seves primeres pàgines, aborda el problema armat d'un ferm optimisme respecte de la naturalesa humana, afirmant que el pensament totalitari i la destrucció associada a ell neixen de l'obstinació sincera dels homes a millorar la seva condició i la dels seus semblants, si bé la seva bona voluntat descarrila al ser guiada per filosofies utòpiques i metodològicament equivocades.
Aquest reconeixement moral que Popper atorga als seus adversaris ideològics és particularment visible en la consideració amb la qual tracta Karl Marx ja que, si bé pot considerar-se aquesta obra com una encertada crítica al Marxisme, el pensador vienès reconeix en Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes humils, així com valuoses aportacions a la sociologia.
Popper planteja una interpretació de la història del pensament polític basada en el confrontament entre dues escoles o visions del món: una reaccionària que enyora una comunitat tancada i perfecta, hereva de la tribu, i una altra racional i crítica, que persegueix la reforma gradual de la societat mitjançant la discussió d'alternatives possibles, no utòpiques. Aquesta última és la qual denomina "Societat Oberta".
L'obra de 1945 se centra a atacar dos dels principals enemics de la "societat oberta": Plató i Karl Marx. En ells Popper troba la proposta seductora de redissenyar l'armadura de la societat per a convertir-la en una comunitat utòpica en la qual tots els problemes concrets quedarien resolts en virtud d'una visió totalitària del món i de la naturalesa humana. Una visió que, no obstant això, mai no podrà ser contrastada i que, per tant, sol·licita uns sacrificis al present a canvi d'un incert premi futur. Enfront d'ella proposa l'"enginyeria social", una filosofia política que, anàloga a la seva concepció sobre la ciència, persegueix l'avanç mitjançant la negació. Les propostes socials han de ser criticades i fins i tot, amb certes limitacions, experimentades per a així descartar aquelles que siguin perjudicials o que no reportin els beneficis previstos. Per davant de les transformacions revolucionàries de la societat advoca per una transformació gradual.
A l'obra The Poverty of Historicism ("La Misèria de l'historicisme", 1961), el títol del qual parafraseja el de l'obra de Karl Marx "La Misèria de la Filosofia", al seu torn una burlesca crítica a "La Filosofia de la Misèria", de Pierre-Joseph Proudhon, critica, des d'un punt de vista metodològic i a partir dels postulats continguts en la seva primera obra, la possibilitat de predir l'avenir històric. El desenvolupament de la humanitat depèn dels seus avanços tècnics i científics que, per la seva pròpia naturalesa, resulten sempre imprevisibles; per això és impossible avançar-se a la història i predir el seu avanç. Aquelles teories que tractin de fer-ho poden sostenir-se només si construeixen un llenguatge prou vague i obert a reinterpretacions com per a no poder ser refutades, amb la qual cosa no són teories científiques segons el criteri de demarcació de Popper, en contra del proclamat per Marx, que creia haver descobert les lleis científiques de l'avenir històric.
Crítica
Thomas Kuhn, en la seva influent obra The Structure of Scientific Revolutions ("L'estructura de les revolucions científiques", 1962) va argumentar que poques vegades els científics han actuat seguint estrictament els postulats popperians del falsabilisme. Per contra, Kuhn defensa la tesi que la ciència ha avançat a través de "paradigmes" que dominen la mentalitat de cada època: els nous desenvolupaments científics són únicament examinats a la llum del paradigma en ús i només rarament ocorre una revolució que qüestiona el paradigma mateix. Imre Lakatos, deixeble de Popper, va tractar de reconciliar aquesta postura amb la del seu mestre mitjançant la introducció de "programes d'investigació" que serien l'objecte de crítica i "falsació", en lloc de les més concretes "proposicions universalment vàlides" de les quals parlava l'autor austro-britànic. En aquest context, la tesi de Quine-Duhem afirma que és impossible contrastar una hipòtesi aïllada, ja que aquesta sempre forma part d'una xarxa interdependent de teories. Paul Feyerabend, deixeble també de Popper, va prendre una posició molt més radical: no hi ha cap mètode general per ampliar o examinar el nostre coneixement i l'única descripció del progrés científic és anything goes ("tot s'hi val").
Pel que fa a les ciències socials Popper va mantenir una viva controvèrsia coneguda com la Positivismusstreit ("disputa positivista") de la sociologia alemanya. L'enfrontament va ser obert per un assaig titulat Lògica de les ciències socials que va ser presentat per Popper el 1961 en el congrés de la Societat Alemanya de Sociologia a Tübingen. El filòsof vienès i el seu deixeble Hans Albert van afirmar que tota teoria amb pretensions científiques, àdhuc dintre de les ciències socials, havia de ser falsable. A aquesta visió de la Sociologia es van oposar els dialèctics de l'Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i el seu deixeble Jürgen Habermas. En aquest context ha d'entendre's una carta de Popper, publicada sense el seu consentiment l'any 1970 al setmanari alemany Die Zeit i titulada "Contra les grans paraules". En ella ataca durament l'obra d'Adorno i Habermas acusant-los d'emprar un llenguatge inflat i pretensiós, però buit de contingut.
Més sobre Popper
Més sobre Falsabilitat
Popper va exposar la seva visió sobre la filosofia de la ciència en la seva obra clàssica Logik der Forschung ("La Lògica de la Investigació Científica", 1934). En ella el filòsof austríac aborda el problema dels límits entre la ciència i la filosofia i es proposa la recerca d'un anomenat "criteri de demarcació" entre les mateixes que permeti, de forma tan objectiva com sigui possible, distingir les proposicions científiques d'aquelles que no ho són. És important assenyalar que el criteri de demarcació no decideix sobre la veracitat o falsedat d'una afirmació sinó només sobre si tal afirmació ha de ser estudiada i discutida dins de la ciència o, per contra, se situa en el camp més especulatiu de la filosofia.
En aquest punt Popper discrepa intencionadament del programa positivista, que establia una distinció entre proposicions contrastables (positives), tals com "avui plou" i aquelles que no són més que abusos del llenguatge i manquen de sentit, per exemple "Déu existeix". Per a l'autor, aquest últim tipus de proposicions sí que té sentit i resulta legítim discutir sobre elles, però han de ser distingides i separades de la ciència.
Popper era conscient de l'enorme progrés en el coneixement científic que es va experimentar en els segles que l'havien precedit mentre que problemes com l'existència de Déu o l'origen de la llei moral semblaven resistir-se sense remei, ja que no mostraven grans avanços des de la Grècia clàssica. Per això, la recerca d'un criteri de demarcació apareix lligada a la pregunta de quina propietat distintiva del coneixement científic ha fet possible l'avanç en el nostre enteniment de la naturalesa. Alguns filòsofs havien buscat resposta en l'inductivisme, segons el qual quan una llei física resulta repetidament confirmada per la nostra experiència podem donar-la per certa o, almenys, assignar-li una gran probabilitat. Però tal raonament, com ja va ser estudiat per David Hume, no pot sostenir-se en criteris estrictament lògics, ja que aquests no permeten d'extreure ("induir") una llei general ("universal") a partir d'un conjunt finit d'observacions particulars.
La sortida a aquest dilema proposada en "La Lògica de la Investigació Científica" és que el coneixement científic no avança confirmant noves lleis, sinó descartant lleis que contradiuen l'experiència. A aquest descart Popper l'anomenà falsabilitat. D'acord amb aquesta nova interpretació la tasca del científic consisteix principalment a criticar (acte al que Popper sempre va concedir la major importància) lleis i principis de la naturalesa per a reduir així el nombre de les teories compatibles amb les observacions experimentals de les quals es disposa. El criteri de demarcació pot definir-se llavors com la capacitat d'una proposició de ser refutada o que conté el "principi de falsabilitat". Només s'admetran com a proposicions científiques aquelles per a les quals sigui conceptualment possible un experiment o una observació que les contradiguin. Així, dintre de la ciència queden, per exemple, la teoria de la relativitat i la Mecànica Quàntica i fora d'ella el Marxisme o la Psicoanàlisi.
En el sistema de Popper es combina la racionalitat amb l'extrema importància que la crítica té en el desenvolupament del nostre coneixement. És per això que aquest sistema va ser batejat com a Racionalisme crític.
Les seves idees sobre el coneixement científic poden considerar-se com la base que sustenta la resta de les seves contribucions a la filosofia. A més a més, han gaudit d'enorme popularitat des que van ser publicades per primera vegada i, almenys entre la comunitat científica, el concepte de falsabilitat ha arrelat fortament i és comunament acceptat com un criteri vàlid per a jutjar la respectabilitat d'una teoria. Conscient d'això, i de les crítiques que van suscitar les seves teories, Popper va ampliar i va matisar el seu treball originari en edicions successives.
Sociologia
Malgrat les seves notables contribucions a l'epistemologia, Popper és recordat per molts com un filòsof social, teòric del liberalisme i defensor de la societat oberta enfront dels sistemes que, segons la seva concepció, resultaven totalitaris, com ara el comunisme i el nacionalsocialisme. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement.
L'obra més coneguda de Popper és The Open Society and Its Enemies ("La societat oberta i els seus enemics", 1945), escrita durant la Segona Guerra Mundial des del seu exili a Nova Zelanda. L'autor hi proposa aplicar a la política les seves teories sobre la ciència i l'avanç del coneixement. Popper indaga en la història de la filosofia per a traçar els orígens del totalitarisme que havia desembocat en la guerra i en la radical crisi del pensament occidental. És notable que, des de les seves primeres pàgines, aborda el problema armat d'un ferm optimisme respecte de la naturalesa humana, afirmant que el pensament totalitari i la destrucció associada a ell neixen de l'obstinació sincera dels homes a millorar la seva condició i la dels seus semblants, si bé la seva bona voluntat descarrila al ser guiada per filosofies utòpiques i metodològicament equivocades.
Aquest reconeixement moral que Popper atorga als seus adversaris ideològics és particularment visible en la consideració amb la qual tracta Karl Marx ja que, si bé pot considerar-se aquesta obra com una encertada crítica al Marxisme, el pensador vienès reconeix en Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes humils, així com valuoses aportacions a la sociologia.
Popper planteja una interpretació de la història del pensament polític basada en el confrontament entre dues escoles o visions del món: una reaccionària que enyora una comunitat tancada i perfecta, hereva de la tribu, i una altra racional i crítica, que persegueix la reforma gradual de la societat mitjançant la discussió d'alternatives possibles, no utòpiques. Aquesta última és la qual denomina "Societat Oberta".
L'obra de 1945 se centra a atacar dos dels principals enemics de la "societat oberta": Plató i Karl Marx. En ells Popper troba la proposta seductora de redissenyar l'armadura de la societat per a convertir-la en una comunitat utòpica en la qual tots els problemes concrets quedarien resolts en virtud d'una visió totalitària del món i de la naturalesa humana. Una visió que, no obstant això, mai no podrà ser contrastada i que, per tant, sol·licita uns sacrificis al present a canvi d'un incert premi futur. Enfront d'ella proposa l'"enginyeria social", una filosofia política que, anàloga a la seva concepció sobre la ciència, persegueix l'avanç mitjançant la negació. Les propostes socials han de ser criticades i fins i tot, amb certes limitacions, experimentades per a així descartar aquelles que siguin perjudicials o que no reportin els beneficis previstos. Per davant de les transformacions revolucionàries de la societat advoca per una transformació gradual.
A l'obra The Poverty of Historicism ("La Misèria de l'historicisme", 1961), el títol del qual parafraseja el de l'obra de Karl Marx "La Misèria de la Filosofia", al seu torn una burlesca crítica a "La Filosofia de la Misèria", de Pierre-Joseph Proudhon, critica, des d'un punt de vista metodològic i a partir dels postulats continguts en la seva primera obra, la possibilitat de predir l'avenir històric. El desenvolupament de la humanitat depèn dels seus avanços tècnics i científics que, per la seva pròpia naturalesa, resulten sempre imprevisibles; per això és impossible avançar-se a la història i predir el seu avanç. Aquelles teories que tractin de fer-ho poden sostenir-se només si construeixen un llenguatge prou vague i obert a reinterpretacions com per a no poder ser refutades, amb la qual cosa no són teories científiques segons el criteri de demarcació de Popper, en contra del proclamat per Marx, que creia haver descobert les lleis científiques de l'avenir històric.
Crítica
Thomas Kuhn, en la seva influent obra The Structure of Scientific Revolutions ("L'estructura de les revolucions científiques", 1962) va argumentar que poques vegades els científics han actuat seguint estrictament els postulats popperians del falsabilisme. Per contra, Kuhn defensa la tesi que la ciència ha avançat a través de "paradigmes" que dominen la mentalitat de cada època: els nous desenvolupaments científics són únicament examinats a la llum del paradigma en ús i només rarament ocorre una revolució que qüestiona el paradigma mateix. Imre Lakatos, deixeble de Popper, va tractar de reconciliar aquesta postura amb la del seu mestre mitjançant la introducció de "programes d'investigació" que serien l'objecte de crítica i "falsació", en lloc de les més concretes "proposicions universalment vàlides" de les quals parlava l'autor austro-britànic. En aquest context, la tesi de Quine-Duhem afirma que és impossible contrastar una hipòtesi aïllada, ja que aquesta sempre forma part d'una xarxa interdependent de teories. Paul Feyerabend, deixeble també de Popper, va prendre una posició molt més radical: no hi ha cap mètode general per ampliar o examinar el nostre coneixement i l'única descripció del progrés científic és anything goes ("tot s'hi val").
Pel que fa a les ciències socials Popper va mantenir una viva controvèrsia coneguda com la Positivismusstreit ("disputa positivista") de la sociologia alemanya. L'enfrontament va ser obert per un assaig titulat Lògica de les ciències socials que va ser presentat per Popper el 1961 en el congrés de la Societat Alemanya de Sociologia a Tübingen. El filòsof vienès i el seu deixeble Hans Albert van afirmar que tota teoria amb pretensions científiques, àdhuc dintre de les ciències socials, havia de ser falsable. A aquesta visió de la Sociologia es van oposar els dialèctics de l'Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i el seu deixeble Jürgen Habermas. En aquest context ha d'entendre's una carta de Popper, publicada sense el seu consentiment l'any 1970 al setmanari alemany Die Zeit i titulada "Contra les grans paraules". En ella ataca durament l'obra d'Adorno i Habermas acusant-los d'emprar un llenguatge inflat i pretensiós, però buit de contingut.
Més sobre Popper
Més sobre Falsabilitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada