Rousseau i l'Estat Natural de l'Home

Tot el pensament de Rousseau es basteix sobre l'esquema del pas de l'estat natural a l'estat de societat, amb el projecte utòpic d'un retorn al primer sense abandonar el segon; fet que seria impossible.

Rousseau inicia un discurs que marca la separació taxativa entre un progrés material i un progrés moral. Rousseau adverteix sobre els costos de la socialització i la seva advertència no té simplement un caràcter moral, sinó que implica un anàlisi sistemàtic de l'evolució de l'espècie humana i la formació de les societats. És el primer pensador que tracta d'explicar teòricament l'allunyament de sí i el malestar general d'una societat avançada. Aquest desarrelament entre allò que l'home voldria fer i allò que realment fa, és el nucli del malestar modern per a Rousseau. La novetat de l'autor ginebrí és que és l'orde social qui coacciona a l'home fins a fer-lo oblidar de la seva pròpia naturalesa, els seus orígens primitius, aquells que encara ara poden observar-se en part en els pobles salvatges. La polaritat societat-individu es desdobla en la de naturalesa i cultura. Les societats humanes resultants de l'evolució des d'un estat natural primitiu no són simplement la suma dels individus que les han constituït; la seva descripció es realitza seguint el desenvolupament de fets històrics d'orde tècnic i econòmic que s'ha interrelacionat amb les institucions i les convencions socials.

En vida, la seva obra es considerada polèmica i l'allunya dels enciclopedistes i l'enfronta amb l'Església catòlica. Entre les seves obres més importants es troben els Discursos, Émile i El contracte social. Les seves obres autobiogràfiques són considerades precursores del romanticisme.

L'estat de la naturalesa i el pas a la societat

Segons imaginà Rousseau, l'home primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. Era el bon salvatge; és a dir, la innocència natural sense el pecat original, absència de moral, bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present».

El pas a l'estat de societat fa l'home menys feliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no existeix el progrés. Sorgeix lentament la societat, i en els seus estats incipients és quan l'home se sent més feliç. Tanmateix es perd la llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el dret de propietat i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homes s'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, en Rousseau realitza una crítica a l'econòmica i política liberal.

Un fet específic va fer possible la creació de la societat civil i l'aparició de la desigualtat i les guerres: l'establiment de la propietat privada. Com Locke, també en Rousseau la creació de la societat, del govern i de les lleis, té com a fita salvaguardar la propietat dels individus. Tanmateix, la legitimitat és molt diferent; per a Locke, la propietat existeix des de l'estat de naturalesa i la societat es crea amb una continuïtat lògica i per a una major seguretat d'allò ja establert. Per a Rousseau, hi ha un trencament, una discontinuïtat no justificada. Aquest vell tema moralista de la propietat privada com origen dels mals socials i conseqüència d'una caiguda -el pecat original-, s'inscriu en un context diferent perquè analitza els fets socials específicament humans; és el desenvolupament material, econòmic i tècnic, i la seva interrelació amb el desenvolupament moral i intel·lectual, allò que explica la instauració de la propietat privada. Com explica Rousseau, la idea de la propietat privada no es va formar de cop, sinó que fou necessari un llarg procés.

Foren fets fortuïts els qui van contribuir a l'allunyament del primitiu estat de naturalesa on l'home només vivia preocupat per la seva conservació, portant una vida molt semblant a la dels animals, limitada a simples sensacions, i satisfeia les seves necessitats amb els fruits que els hi donava la naturalesa. Però el creixement demogràfic, els treballs que es multipliquen, l'aparició de noves indústries i tasques provoquen una certa unió i relació amb els altres. Després, l'home construeix cases i comença a viure en família, s'uneixen unes famílies amb les altres, s'inventa el llenguatge i es crea la primera etapa del procés de socialització. És a dir, són les causes físiques les que obliguen a unir-se els homes per a la seva protecció i aquestes són els primers passos per a la posterior desigualtat. Comença la divisió sexual del treball, la dona es fa definitivament sedentària, mentre que l'home surt a proveir les necessitats comunes. És doncs, en el període Paleolític on apareixen el primer període socialitzador de la història humana. Cal insistir que per a Rousseau la societat és una creació artificial: l'home no és sociable per naturalesa, no estava determinat per a la unió amb els altres homes, res donava suport al naixement de les societats car ni la família és una institució natural una vegada que els fills poden procurar-se el seu sustent.

L'Educació

 

El primer pas és la transformació de l'individu mitjançant l'educació. El programa de l'Emili, o De l'educació és una obra de maduresa de Rousseau. Hi exposa el seu pensament sobre l'educació que reflecteix la seva visió de la societat. És el primer text modern que aprofundeix en les característiques de l'infant, i fa una distinció de cinc etapes de maduració que encara avui es considera vigent.

Rousseau es basa en la bondat innata de l'individu, la immersió en la naturalesa, la no-transmissió dels prejudicis culturals, morals i religiosos i l'individualisme. L'Emili s'educa sol (amb el seu mentor) com el bon salvatge i reprodueix l'experiència de la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719). Emili descobreix per si mateix el millor de la cultura. Sens dubte, una crítica de l'educació il·lustrada.

El contracte social

L'any 1762, la publicació de "El contracte social" de Jean-Jacques Rousseau li és motiu d'expulsió del regne de França perquè els seus plantejaments són llavor revolucionària car reflexiona sobre la sobirania de la voluntat del poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de Locke, ja que contra la idea de contracte individual amb un governant preconitza el contracte social: el pacte entre tots els ciutadans i el respecte de les lleis, com la millor garantia de llibertat per a tothom. Alhora defensa el principi de la sobirania nacional, és a dir, que el poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat mitjançant el sufragi.

En conseqüència, Rousseau crea una nova naturalesa humana, fet que li permet superar la contradicció, inherent a l'estat social, entre les seves inclinacions individuals i els seus deures col·lectius. Aquesta és la primera i capital invenció de Rousseau. Té com a pivot la concepció mateixa del sobirà, de la sobirania i de la llei que l'autor fa derivar del contracte social. Rousseau es veu conduït, per aquesta via, a una distinció radical entre el sobirà i el govern. La voluntat general és la base de la institució de l'Estat: el «contracte» segons el qual un hom sol rep el poder que en principi pertany a tots.

L'obligació social no pot estar fundada legítimament en la força. L'únic fonament legítim de l'obligació es troba en la convenció establerta entre tots els membres del cos que es tracta de constituir en societat, i cada un dels quals contracta "per dir-ho així amb si mateix", no lligant-se, en suma, més que a la seua pròpia voluntat. Tot deriva del lliure compromís de què s'obliga. El pacte social no pot ser legítim més que quan neix del consentiment obligadament unànime i en favor de la comunitat, cadacú es compromet amb la resta i donant-se a tots, no es dóna a ningú. Cadascú adquireix sobre qualsevol altre exactament el mateix dret que li cedeix sobre si mateix. Cadascú, unint-se a tots, només obeix a si mateix i queda, en conseqüència, lliure com abans.

La llibertat està, doncs, fora de perill; però l'obediència, sense la qual no hi ha cos polític, també ho està. El poble en democràcia és, en certs aspectes, el monarca; en altres és el súbdit. No pot ser monarca més que pel seu sufragi, que són les seves voluntats. Cada membre del cos polític és al mateix temps ciutadà i súbdit: ciutadà membre del sobirà perquè participa en l'activitat del cos polític i súbdit perquè obeeix a les lleis votades pel cos polític, per aquest sobirà del qual és membre.

Importància de seua obra

La visió rousseauniana de l'educació natural del nen -seguint els passos de Locke- com educació «negativa», que deixa desenvolupar l'espontaneïtat infantil i considera la infància en la seva pròpia autonomia va inspirar tota una reforma social i pedagògica i una nova manera de comprendre la psicologia del nen. Pel que fa a la seva visió sobre l'individu com ciutadà prefigura els grans sistemes filosòfics del futur, de Kant a Hegel. Rousseau va demostar que el desenvolupament inteŀlectual i moral de l'home va paraŀlel a un desenvolupament material i només es possible en la vida social. A més a més es considerat el primer gran teòric de la modernitat que afirma que la llibertat irrenunciable de l'home només pot desenvolupar-se dins d'un Estat organitzat i sota el sometiment a les lleis. Aquesta visió sobre l'individu rebrà la crítica dels liberals.

La crítica liberal acusa a Rousseau d'incoherència al sometre a l'individu -eix de la seva reflexió en els Discursos- a la voluntat coŀlectiva d'un ens moral que es forma en el Contracte; per altra banda, la praxi del Contracte adquireix amb facilitat un biaix totalitari perquè el sobirà té la facultat de poder «obligar a ser lliures». A més, Rousseau no contempla i, fins i tot, rebutja qualsevol mena de sistema representatiu, de partits polítics, de tot cos intermedi entre l'individu i l'Estat, i, per altra banda, en la seva defensa d'una religió civil en les darreres pàgines del Contracte, apareix, al costat d'una clara defensa de la tolerància religiosa, un cert biaix d'intolerància civil. Tot plegat fa comprensible el temor liberal de què l'harmonia entre els interessos individuals i els coŀlectius tingui algunca cosa a veure amb la perfecció i el final dels conflictes que s'assoleix a través de la mort i de l'ús de la força.