Georg Simmel (Berlín, 1 de març de 1858 ? Estrasburg, 28 de setembre de 1918) va ser un filòsof i sociòleg alemany. Doctor en filosofia per la Universitat de Berlín en 1881. Es va centrar en estudis microsociológicos, allunyant-se de les grans macroteorías de l'època. Donava gran importància a la interacció social. "Tots som fragments no només de l'home en general, sinó de nosaltres mateixos." La seua vida acadèmica es va caracteritzar per la seua ubicació perifèrica en la universitat, ja que va ocupar càrrecs docents de poca rellevància i va ser nomenat professor titular només uns mesos abans de la seua mort en 1918. No obstant això això, Simmel va ocupar i ha ocupat un lloc central en el debat intel·lectual alemany des de 1890 fins als nostres dies. Les seues idees han estat capaces de sintetitzar la tradició historicista de Dilthey i el kantismo de Rickert. Resulta notable observar la influència del seu pensament en la cultura científica i filosòfica alemanya del segle XX. Figures tan diferents menge Weber, Heidegger, Jaspers, Lukacs, Block, entre uns altres, van anar clarament influïts per la seua obra. Així mateix, els teòrics de l'Escola de Francfort, Hans Freyer i Max Sheller són també els seus hereus intel·lectuals.
En la "Filosofia dels diners" li interessa a Simmel el posar de manifest com la "marxa" del procés cultural, és a dir, com la diferenciació i objetivació (sobretot els diners com el seu màxim símbol) alteren profundament aquest Els diners Els diners La relativitat com síntesi dinàmica entre "permanència" i "canvi". Una sociologia de l'espai i del temps. De manera introductòria ens ve molt a propòsit fer esment que Simmel és conegut en sociologia sobretot pel seu plantejament formal d'aqueixa ciència. També pertanyen a l'àmbit de la sociologia formal les investigacions respecte de les condicions formals de socialització. Inclou treballs en els quals Simmel inquiere sobre el significat i l'eficiència socials d'Espai, Nombre i Temps, o siga, on es pregunta per la seua causalitat. Aquest interès es condensa sobretot en el seu "Großi Soziologie" de 1908. Espai, Nombre i Temps no són "causes pròximes" dels processos socials, sinó "causes remotes" que operen a través de processos psicològics. D'aquesta manera els advé a l'Espai, al Nombre i al Temps un significat sujetivo. Són, per tant, condicions formals que no han de confondre's, -insisteix el mateix Simmel repetidament-, amb les causes real-materials de la socialització172. Ací, en la "Filosofia dels diners" li interessa a Simmel el posar de manifest com la "marxa" del procés cultural, és a dir, ho vam veure abans-, com la diferenciació i objetivación (sobretot els diners com el seu màxim símbol) alteren profundament aquest significat psicològic d'aqueixes condicions formals. Diners i distància: una sociologia de l'espai vital Segons Simmel, el procés cultural, el desplegament de l'esperit objectiu, es diu procés indefinit entre el sujetivo i l'objectiu, entre interioridad i exterioridad. En el capítol referent a la creixent inadequació entre diners i valors personals ja vam veure reflectit aquest procés d'interacció dialèctica-diferenciadora. Ara continua l'anàlisi afegint altre aspecte de "diferenciació". Si tradicionalment solíem expressar els nostres estats interiors, la nostra activitat de l'ànima, recorrent a analogies de tipus "espai" i "temps", la constitució de la societat moderna ens exigeix cercar nous models explicatius: una lògica del singular, ja que, segons Simmel, s'estaria constatant la ineficàcia del pensament analògic, quant "més improbable i difícil de sentir es fa aquella misteriosa igualtat formal de les manifestacions internes i externes, que construeix el pont en l'ànima entre les unes i les altres". La configuració de distància, ritme i temps vital va poder tenir en la societat precapitalista un anàleg psicològic, un significat interior tal que l'home se sentia integrat i en harmonia aconseguisc, amb l'entorn humà i natural. L'estil de vida estava impregnat per la comunicació entre les condicions formals exteriors i la interioridad de l'home. Estil és essencialment comunicació, el significat primordial de l'estil resideix a harmonitzar i unificar, justament per establir un adequat distanciament. Trobar aquest estil és un art, l'estil és art: "Com configuració general de l'individual, l'estil és l'embolcall d'açò que, al mateix temps, suposa una limitació i un distanciament, enfront de l'altra persona, que és la qual rep l'expressió". El principi vital de tot art és: "aproximar-nos de tal manera a les coses que ens col·loquem a una certa distància d'elles"173. L'estil és, per tant, negació i relació; es comunica distanciant-se. És palesa quin tipus de "comunicació" ha de prevaldre en una societat el mitjà absolut de la qual de comunicació distanciament i relació- és un símbol merament formal-abstracte, funcional, quantitatiu: els diners, i quan l'estil concret se substitueix per un estil abstracte -els diners-. El procés cultural, simbolitzat pels diners «ideal», és també la conquesta de l'espai, en tots els sentits, alterant la relació psicològica entre "distància" i "ànima": "l'acostar-nos a les coses és el primer pas per a veure cuán lluny segueixen estant de nosaltres". Els diners, per tant, facilita d'un costat la superació de la distància exterior -o, millor dita, ell mateix és símbol d'aquest procés-; de l'altre demostra la distància interior que hi ha entre el jo i les coses. S'observa, doncs, "un distanciament en les relacions pròpiament internes i una disminució de la distància en les més exteriors". Más encara, el distanciament interior entre les persones s'explica psicològicament per la falta de distància en les relacions socials pròpies de la cultura objectiva. L'individu es retracta per a protegir-se: "El caràcter monetari de les relacions que o està ocult darrere de mil configuracions distintes, estableix una distància invisible i funcional entre els éssers humans, que suposa una protecció i regularitat internes en contra de la proximitat excessiva i de les proximitats de la nostra vida cultural". El mateix succeeix entre "home" i "objecte" -els valors qualitatius del qual han patit una reducció psicològica a preu- i entre "home" i "naturalesa", donant lloc al Naturalismo del XIX i, extrapolant l'anàlisi simmeliano, a l'Ecologisme del XX: "(T)a l'és la conseqüència d'aquell allunyament de la naturalesa, de l'existència pròpiament abstracta que ha donat origen la vida urbana, basada en l'economia monetària"174. En tots aquests fenòmens, veem com els diners efectua la "relació" per mitjà de "negació". No obstant això, els diners «ideal» -insisteix Simmel- no és el "esperit absolut" hegeliano. En Hegel la síntesi és lògica, en Simmel és praxi. Els diners és aquella instància que "únicament uneix en la mesura que, al mateix temps, separa". El crèdit, finalment, és el cúmul d'abstracció perquè implica, per sobre de les virtualitats dels diners, una manera de superació del distanciament temporal: "(El crèdit és) una nova síntesi, més espiritual i més àmplia.En lloc de la igualación immediata de valors, en la circulació creditícia s'estableix una distància els pols de la qual es mantenen gràcies a la fe"175. La condició de possibilitat tradicional del crèdit és, com ja revela el seu nom, la confiança personalitzada en la restitució dels diners prestats.
En la "Filosofia dels diners" li interessa a Simmel el posar de manifest com la "marxa" del procés cultural, és a dir, com la diferenciació i objetivació (sobretot els diners com el seu màxim símbol) alteren profundament aquest Els diners Els diners La relativitat com síntesi dinàmica entre "permanència" i "canvi". Una sociologia de l'espai i del temps. De manera introductòria ens ve molt a propòsit fer esment que Simmel és conegut en sociologia sobretot pel seu plantejament formal d'aqueixa ciència. També pertanyen a l'àmbit de la sociologia formal les investigacions respecte de les condicions formals de socialització. Inclou treballs en els quals Simmel inquiere sobre el significat i l'eficiència socials d'Espai, Nombre i Temps, o siga, on es pregunta per la seua causalitat. Aquest interès es condensa sobretot en el seu "Großi Soziologie" de 1908. Espai, Nombre i Temps no són "causes pròximes" dels processos socials, sinó "causes remotes" que operen a través de processos psicològics. D'aquesta manera els advé a l'Espai, al Nombre i al Temps un significat sujetivo. Són, per tant, condicions formals que no han de confondre's, -insisteix el mateix Simmel repetidament-, amb les causes real-materials de la socialització172. Ací, en la "Filosofia dels diners" li interessa a Simmel el posar de manifest com la "marxa" del procés cultural, és a dir, ho vam veure abans-, com la diferenciació i objetivación (sobretot els diners com el seu màxim símbol) alteren profundament aquest significat psicològic d'aqueixes condicions formals. Diners i distància: una sociologia de l'espai vital Segons Simmel, el procés cultural, el desplegament de l'esperit objectiu, es diu procés indefinit entre el sujetivo i l'objectiu, entre interioridad i exterioridad. En el capítol referent a la creixent inadequació entre diners i valors personals ja vam veure reflectit aquest procés d'interacció dialèctica-diferenciadora. Ara continua l'anàlisi afegint altre aspecte de "diferenciació". Si tradicionalment solíem expressar els nostres estats interiors, la nostra activitat de l'ànima, recorrent a analogies de tipus "espai" i "temps", la constitució de la societat moderna ens exigeix cercar nous models explicatius: una lògica del singular, ja que, segons Simmel, s'estaria constatant la ineficàcia del pensament analògic, quant "més improbable i difícil de sentir es fa aquella misteriosa igualtat formal de les manifestacions internes i externes, que construeix el pont en l'ànima entre les unes i les altres". La configuració de distància, ritme i temps vital va poder tenir en la societat precapitalista un anàleg psicològic, un significat interior tal que l'home se sentia integrat i en harmonia aconseguisc, amb l'entorn humà i natural. L'estil de vida estava impregnat per la comunicació entre les condicions formals exteriors i la interioridad de l'home. Estil és essencialment comunicació, el significat primordial de l'estil resideix a harmonitzar i unificar, justament per establir un adequat distanciament. Trobar aquest estil és un art, l'estil és art: "Com configuració general de l'individual, l'estil és l'embolcall d'açò que, al mateix temps, suposa una limitació i un distanciament, enfront de l'altra persona, que és la qual rep l'expressió". El principi vital de tot art és: "aproximar-nos de tal manera a les coses que ens col·loquem a una certa distància d'elles"173. L'estil és, per tant, negació i relació; es comunica distanciant-se. És palesa quin tipus de "comunicació" ha de prevaldre en una societat el mitjà absolut de la qual de comunicació distanciament i relació- és un símbol merament formal-abstracte, funcional, quantitatiu: els diners, i quan l'estil concret se substitueix per un estil abstracte -els diners-. El procés cultural, simbolitzat pels diners «ideal», és també la conquesta de l'espai, en tots els sentits, alterant la relació psicològica entre "distància" i "ànima": "l'acostar-nos a les coses és el primer pas per a veure cuán lluny segueixen estant de nosaltres". Els diners, per tant, facilita d'un costat la superació de la distància exterior -o, millor dita, ell mateix és símbol d'aquest procés-; de l'altre demostra la distància interior que hi ha entre el jo i les coses. S'observa, doncs, "un distanciament en les relacions pròpiament internes i una disminució de la distància en les més exteriors". Más encara, el distanciament interior entre les persones s'explica psicològicament per la falta de distància en les relacions socials pròpies de la cultura objectiva. L'individu es retracta per a protegir-se: "El caràcter monetari de les relacions que o està ocult darrere de mil configuracions distintes, estableix una distància invisible i funcional entre els éssers humans, que suposa una protecció i regularitat internes en contra de la proximitat excessiva i de les proximitats de la nostra vida cultural". El mateix succeeix entre "home" i "objecte" -els valors qualitatius del qual han patit una reducció psicològica a preu- i entre "home" i "naturalesa", donant lloc al Naturalismo del XIX i, extrapolant l'anàlisi simmeliano, a l'Ecologisme del XX: "(T)a l'és la conseqüència d'aquell allunyament de la naturalesa, de l'existència pròpiament abstracta que ha donat origen la vida urbana, basada en l'economia monetària"174. En tots aquests fenòmens, veem com els diners efectua la "relació" per mitjà de "negació". No obstant això, els diners «ideal» -insisteix Simmel- no és el "esperit absolut" hegeliano. En Hegel la síntesi és lògica, en Simmel és praxi. Els diners és aquella instància que "únicament uneix en la mesura que, al mateix temps, separa". El crèdit, finalment, és el cúmul d'abstracció perquè implica, per sobre de les virtualitats dels diners, una manera de superació del distanciament temporal: "(El crèdit és) una nova síntesi, més espiritual i més àmplia.En lloc de la igualación immediata de valors, en la circulació creditícia s'estableix una distància els pols de la qual es mantenen gràcies a la fe"175. La condició de possibilitat tradicional del crèdit és, com ja revela el seu nom, la confiança personalitzada en la restitució dels diners prestats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada