dissabte, 23 de maig del 2009
dimecres, 20 de maig del 2009
Prejudicis
Un prejudici és una creença o valoració que hom fa de forma precipitada i sense base de certesa i que li influeix i li condiciona el punt de vista. La discriminació sorgeix quan un determinat individu o conducta és jutjat negativament per causa dels prejudicis i llavors rep un tracte diferent.
Els prejudicis poden ser cognitius (i llavors distorsionen la realitat per percebre-la d'una determinada manera), afectius (lligats a allò que agrada, poden manifestar-se en el rebuig de determinats grups socials o conceptes sense un autèntic coneixement) i conatius, que porten a l'individu a actuar d'acord amb els seus valors o ideals. Sovint estan basats en estereotips.
Els prejudicis són una conducta adaptativa, proporcionen una guia per al judici ràpida perquè no sempre es poden verificar tots els aspectes d'un assumpte abans de reaccionar-hi. És innat tenir prejudicis però el contingut d'aquests és educativa, s'adquireixen per exemple d'altres persones i poden modificar-se (tot i que l'individu manifesta una especial resistència a desprendre's d'ells).
Un prejudici és, etimològicament, un judici-previ. En general s'han considerat els prejudicis de manera pejorativa, entenent-los com a creences no fonamentades o com a actituds no raonades, basades en conjectures i sense tenir un coneixement complet d'allò que s'ha jutjat, que poden derivar en antipatia o simpatia sense autèntic fonament cap a persones, races, o idees. Aquesta consideració pejorativa dels prejudicis enllaça amb la concepció dels ídols segons Francis Bacon, que els consideren com a falses nocions o prejudicis que obstaculitzen el coneixement. També en aquest sentit els considera Descartes, qui els combat especialment en el Discurs del mètode.
També per a Bachelard, els prejudicis, al mode dels ídols de F. Bacon, actuen com a obstacles epistemològics o limitacions internes en el procés del coneixement. Per això afirma que «l'esperit té l'edat dels seus prejudicis», i que el coneixement científic està sotmès al pes d'anteriors coneixements, és a dir, que «es coneix contra un coneixement anterior»; no es parteix de zero. Per això, la història de les ciències no apareix com una història continuada de progrés des d'etapes inferiors («continuisme»), sinó com un procés discontinu amb ruptures epistemològiques, vinculades a obstacles epistemològics.
No obstant això, entesos en el seu sentit merament etimològic, com a judicis previs, Gadamer reivindica els prejudicis en la seva concepció de l'hermenèutica, ja que per a ell tota comprensió parteix d'unes estructures prèvies de precomprensió (Vorverständnis). És a dir, en tot procés de comprensió es parteix de pressupòsits o prejudicis (Vorurteile) -en aquest sentit etimològic-, que són els que fan possible tot judici i constitueixen una memòria cultural que comprèn teories, mites, tradicions, etc. El subjecte de la comprensió no parteix, doncs, de zero, ni s'enfronta al procés de comprensió a partir d'una tabula rasa, sinó que té al darrere seu tota la història. D'aquesta manera Gadamer denúncia el prejudici de tot antiprejudici (veure text).
Els prejudicis o pressupòsits són constitutius de la realitat històrica del ser humà, són condicions a priori de la comprensió, i la pretensió historicista i cientifista d'eliminar tot prejudici és, al seu torn, un prejudici, però en el sentit pejoratiu d'un fals prejudici.
dimarts, 19 de maig del 2009
Fucking Åmål
El título original de la película se refiere a la pequeña ciudad de Suecia donde viven las protagonistas, Åmål (pronunciada en español [ómɔl], con las vocales abiertas). "Fucking" es una "palabrota" de origen inglés que proviene del verbo to fuck (joder o chingar o "tirar"), y en este contexto actúa como adjetivo.
Así, al poco de comenzar el filme, Elin se lamenta: "¿Por qué tenemos que vivir en este jodido y puto Åmål?" (línea entera en el original: "Varför måste vi bo i fucking, jävla kuk-Åmål?").
En general, el título Fucking Åmål se consideró polémico fuera de Suecia. Por otra parte, podría haber inducido a error, ya que en la película no hay ninguna escena de sexo. Por ello, el filme fue distribuido en los países angloparlantes como Show Me Love ("Muéstrame el amor"), que era además el nombre del tema principal de la banda sonora. En otros países recibió títulos igualmente suavizados: en Alemania se llamó Raus aus Åmål ("Fuera de Åmål"); Láska je láska ("Amor es amor") en la República Checa y Eslovaquia; Descubriendo el amor en Argentina y Chile; Amigas de colégio en Brasil, etc. Otros países europeos, como Francia, Italia y España, mantuvieron el título original.
La película relata la historia de Agnes Ahlberg (16 años, la película comienza el día de su cumpleaños) y Elin Olsson (14 años), alumnas de secundario en el "insignificante" pueblo de Åmål (fucking es un adjetivo que Elin utiliza para describirlo).
Elin es extrovertida, popular y ha estado con innumerables chicos (aunque permanece virgen), pero encuentra su vida en el pequeño Åmål, donde siempre ha vivido, exasperantemente aburrida. Agnes, por el contrario, es tímida y no ha conseguido hacer amigos desde que se mudó con su familia a Åmål hace un año. Agnes está secretamente enamorada de Elin, pero Elin no sabe siquiera que ella existe.
Elin va junto a su hermana Jessica a la fiesta de cumpleaños de Agnes, principalmente como una excusa para evitar ir a otra fiesta donde estaría Johan, quien también está enamorado de Elin. Jessica, conociendo el rumor de que Agnes es lesbiana, reta a Elin a besar a Agnes a cambio de 20 coronas (aproximadamente 2 dólares). Elin acepta y besa a Agnes durante unos segundos antes de huir a carcajadas junto a su hermana.
Intensamente herida por la broma de mal gusto, Agnes intenta quitarse la vida. Sin embargo, Elin, sumamente arrepentida, regresa a casa de Agnes para disculparse justo a tiempo para interrumpir el intento de suicidio. Desconociendo lo sucedido, Elin convence a Agnes de acompañarla a la otra fiesta, pero se detienen a medio camino a platicar. Tras conocerse un poco deciden escapar juntas del aburrido Åmål hacia Estocolmo como autoestopistas. Tras algunos intentos sin suerte, un conductor se detiene finalmente, pero una vez dentro del coche éste se avería y el conductor desciende a observar el motor. Impulsada por la excitación de su aventura, Elin besa a Agnes, aunque sinceramente esta vez. Pronto son sorprendidas por el conductor, quien les ordena bajar del vehículo.
Confundida por lo ocurrido, Elin decide regresar a casa pero promete llamar a Agnes al día siguiente. Elin descubre que está enamorada de Agnes, pero se ve aterrada por la posibilidad de perder el mundo al que está acostumbrada, por lo que decide ocultar sus sentimientos por Agnes, ignorándola por completo en los días sucesivos. En un intento por regresar a su mundo habitual, Elin comienza a salir con Johan.
Lastimada por segunda vez, Agnes se enfurece y abofetea a Elin en público en un pasillo del colegio. Al ver esto, Viktoria, quien mantiene un rencor contra Agnes, revela a Elin que Agnes está secretamente enamorada de ella. Tratando de averiguar algo más sobre ella misma, Elin se acuesta con Johan, pero la experiencia no consigue hacer que olvide a Agnes.
Sin poder escapar de sus sentimientos y disgustada por la falta de personalidad de Johan, Elin rompe con él. Al día siguiente en el colegio Elin fuerza a Agnes a entrar a un tocador para hablar. Elin tímidamente confiesa su amor por Agnes y ésta a su vez confiesa estar enamorada de Elin. Su encierro pronto llama la atención de otros estudiantes quienes creen que Elin esconde allí a un chico. Finalmente Agnes convence a Elin de salir y enfrentarlos, lo cual hacen provocando una reacción de asombro en todos los presentes mientras se alejan tomadas de la mano y riendo juntas.
divendres, 15 de maig del 2009
Elektra
Electra es un personaje de la mitologia griega que ha transcendido en nuestra cultura no sólo gracias a las obras de Homero, Esquilo, Sófocles y Eurípides. Su trágica historia fue retomada por la psicología en el siglo XX y presentada como la contrapartida femenina de Edipo, pues sus acciones se asemejan, aunque no sus fines ni destinos.
Homero describe a Electra como la hija de Agamenón, rey de Micenas, y Clitemnestra, hermana de Helena. Antes de partir hacia la Guerra de Troya, Agamenón ofreció en sacrificio a su pequeña hija Ifigenia para lograr su objetivo. Algunas fuentes dicen que en el momento en que iba a ser sacrificada, la propia Artemisa la reemplazó por otra víctima y se llevó a la niña a Táuride. De todas formas, su esposa Clitemnestra jamás se lo perdonó. Después de diez años en Troya, Agamenón capturó a la profetisa Casandra como botín y tuvo dos hijos con ella.
De regreso a Micenas, el poderoso rey vencedor arribó en la región de Argólida, donde fue recibido por Egisto, quien durante esa década de ausencia ya había seducido a Clitemnestra y conjurado una venganza. Preparó un banquete de bienvenida y con la ayuda de su amante dio muerte al rey, a Casandra y a sus hijos.
Electra regresó a Micenas años más tarde, ausentes durante el regreso y asesinato de su padre. Al descubrir la traición de su madre, un rotundo e incontrolable odio creció en ella, al igual que la sed de venganza. Pero no fue hasta que su hermano Orestes regresó que pudo planearla. La obra de Esquilo nos dice que un día Electra se dirigió a la tumba de su padre para rendirle honras fúnebres y allí se topó con Orestes, quien había sido ordenado vengar a Agamenón por el oráculo de Delfos.
Independientemente de las fuentes, los jóvenes hermanos llevaron a cabo la venganza asesinando al impostor Egisto y a la pérfida madre, pero esto volvió loco a Orestes, que fue perseguido por las Erinias por haber trasgredido los lazos de piedad familiar. Buscó asilo en el templo en Delfos dedicado al dios Apolo, quien a través del oráculo había ordenado la venganza, aunque no pudo protegerlo. Hasta que finalmente la diosa Atenea lo recibió en la Acrópolis y lo llevó a juicio junto a su hermana y ambos fueron absueltos.
Más tarde Electra se casó con Pílades, amigo íntimo de Orestes e hijo del rey Estrofo, el mismo que había acogido a Orestes cuando se ausentó de su ciudad.
El amor incondicional por su padre y el odio hacia su madre hicieron de Electra una figura retomada y reinventada. El psicólogo Carl Gustav Jung, discípulo de Freud, utilizó el mito para simbolizar la fijación afectiva de la niña en la figura del padre y la competencia con la madre. Al igual que el Complejo de Edipo, es un proceso normal en la formación psíquica y emocional de los infantes y su resolución comprende el correcto desarrollo y orientación de la sexualidad y rol social.
Complejo de Electra es el término propuesto por Jung a principios del siglo XX para designar la contrapartida femenina del complejo de Edipo. Consiste en una atracción afectiva de la niña en la figura del padre. El complejo de Electra es un concepto psiquiátrico ambiguo que procura explicar la maduración de la mujer.
El Complejo de Electra es algo muy común entre la mayoría de las niñas en algún momento de la infancia aunque, en algunas ocasiones, va más allá. Esta fijación afectiva o enamoramiento hacia el padre puede generar una situación de rivalidad con la madre. Según explica José Luis González de Rivera, jefe Psiquiatría de la Fundación Jiménez Díaz de Madrid, “se supone que es una dinámica normal en el desarrollo de las pequeñas, que puede observarse a partir de los 3 años, pero que en un plazo de dos años se suele resolver de forma natural”.
Al contrario que en los niños, esta circunstancia es menos clara y pasa más desapercibida puesto que las niñas tienen un vínculo muy estrecho con las madres, lo que les dificulta mantener la competitividad con ésta.
En las manifestaciones mejor resueltas se produce una predilección de la niña hacia su progenitor. Sin embargo, en los casos patológicos se puede producir lo contrario: que la niña rechace al padre al sentirse defraudada por haberla rechazado.
Fuentes:
http://sobregrecia.com/2009/01/13/el-mito-de-la-venganza-de-electra/
http://es.wikipedia.org/wiki/Complejo_de_Electra
http://www.goear.com/listen/fe798f1/quiero-papa-vanexxa
dijous, 14 de maig del 2009
Antonio Vega
Durant aquesta etapa a la carrera musical d'Antonio Vega sortiren a la llum nombroses cançons que acabarien entrant al cançoner popular espanyol, sobretot una en especial, "Chica de ayer", considerada la millor cançó del pop espanyol a alguna llista i inclosa al seu primer LP, de títol homònim al grup, que revistes com Rockdelux o Rolling Stone (ed. espanyola) consideren obra mestra imprescindible a la música espanyola.[2]
Per una altre part, molts aficionats a la música i seguidors de Nacha entenen que és el segon LP del grup, "Buena disposición", la seva obra més important, un disc que conté un tema amb molt d'èxit com "Atrás", després reinterpretat als concerts d'Antonio.
Malgrat tot "Chica de ayer", fou una cançó que es convertí en un himne de la moguda madrilenya dels 80, però sense oblidar altres temes mítics com "Lucha de gigantes", "Una décima de segundo", "Cada uno su razón" o "Relojes en la oscuridad". L'irregular Dibujos Animados fou el tercer LP del grup i obrí el pas a l'època sota la protecció del segell DRO, on s'edità el mític mini-LP Una décima de segundo. El so aconseguit pel productor Peter Mcnamee era espectacular, inclús a l'improvisada versió a piano de "Una decima de segundo" amb Teo Cardalda.
Més tard arribaria Más números..., disc que no complí amb les expectatives previstes, i després d'ell El momento, una obra que fou guanyant adeptes amb el temps. A cada un dels seus temes Antonio feia al públic partícip, d'alguna manera, d'una història personal, o de la seva visió en forma poètica del món. Oferia un contrapunt molt interessant a la música del seu cosí, Nacho García Vega, que s'inclinava a un pop més directe i unes lletres menys metafòriques.
El grup es separà l'any 1988, després d'una sèrie de concerts a Madrid que donarien lloc al seu disc d'acomiadament , Nacha Pop 80-88, que repassaria la seva discografia d'estudi.
L'any 2007 es torna a reunir la banda 19 anys després per donar una sèrie de concerts per Espanya entre juny i octubre i per col·laborar a la filmació del DVD Historia sinfónica del pop español.
La carrera com a solista d'Antonio Vega començaria, com no podia ser d'una altre forma, marcada per la seva etapa anterior, de la que sortiria com un músic consagrat i molt respectat pels seus companys de professió. Així doncs, Antonio mantendria la mateixa línia de creació durant la seva etapa de solista, però una mica més intimista per l'absència de l'influència musical del seu cosí Nacho García Vega.
El seu primer disc d'aquesta etapa surt a la llum l'any 1991 sota el títol No me iré mañana, i és una autèntica obra mestra en la qual es troben temes més popers, com "Esperando nada", "Háblame a los ojos" o "Lo mejor de nuestra vida", amb temes més pròxims a un estil de la denominada cançó d'autor, com "Tesoros" o "Se dejaba llevar por ti".
Posteriorment a aquest disc, es publicà a l'any 1992, un disc recopilatori en el qual s'inclouen algunes de les seves millors cançons de l'època de Nacha Pop.
L'any 1994 sortiria el seguent treball: Océano de sol, on viatjaria a Anglaterra per a la gravació del disc, on l'esperava Phil Manzanera, ex guitarrista de la mítica banda Roxy Music i productor musical. Però Vega no quedà gaire content amb el treball de Manzanera, atribuint-li falta de profesionalitat, així com diferències en la concepció del treball. En aquest disc destaquen temes com "Vapor", "Palabras" o una segona versió més treballada de "El sitio de mi recreo".
Després d'un silenci de quatre anys Antonio publica el disc Anatomía de una ola, més acústic i tranquil que els anteriors, on es recullen temes com "Ángel caído", dedicada a Vincent Van Gogh o "Como la lluvia al sol". En aquest disc es troba també la versió d'"Agua de río".
L'any 2001 publica el següent àlbum amb el títol De un lugar perdido, és un disc curt en el qual destaquen temes com "Estaciones", "Para bien o para mal" o "A trabajos forzados", cançó en la qual Antonio posa música a un poema de l'escriptor Antonio Gala.
L'any 2002 Antonio Vega publica el seu particular Básico, on fa versions acústiques de les seves cançons més conegudes i d'altres menys, aprofitant per treure també alguna cançó inèdita a la llum.
A finals de 2003, participa com a solista en el tribut de la banda espanyola Hombres G interpretant la cançó "La carretera".
L'any 2004 participà a un disc de col·laboracions, entre altres amb Amaral, amb els quals cantà "Cómo hablar", Jarabe de Palo, fent un duet amb Pau Donés al tema "Completo incompleto", o Elefantes, amb els que fa una versió de "Que yo no lo sabía".
També a l'homenatge col·lectiu al poeta Pablo Neruda al seu centenari: Neruda en el corazón.
El seu últim treball es publica l'any 2005, 3000 noches con Marga, pretén rendir homenatge a la que fou la seva companya sentimental, Margarita del Río, que morí l'any 2004, el propi títol és una referència al temps que Antonio pogué passar amb ella fins la seva mort. És un disc on es troben temes com "Angel de Orión", "Caminos infinitos", "Pasa el otoño" o la instrumental "3000 noches con Marga".
dimecres, 13 de maig del 2009
Visitant la mesquita i la sinagoga
En una societat sana i democràtica el respecte és un dels pilars fonamentals sobre el que es construeix la convivència. Pero difícilment es pot respectar allo que no es coneix. Per aixo és normal i habitual que a major nivell de coneximent es donen majors graus de respecte per comunitats, col.lectius i individus dieferents a les caracteristiques identitaries de un mateix i el seu grup. A mes es un fet que les societats de hui en dia, també a la nostra, son societats culturalment plurals i que en ella conviuen formes de entendre les coses i la vida diverses i que no sempre coexisteixen sense alguna forma de violència i discriminació, normalment en perjuí de les minories.
Mai com hui dia, els grups humans havien establert tants contactes entre si. El món modern i globalitzat de hui, és un món de migracions incessants, d'intercanvis culturals ja siga amistosos o conflictius, de pressions econòmiques quotidianes que no contribuïxen a acceptar la presència d'estrangers tractant d'adaptar-se a un entorn nou i moltes vegades amenaçadora. Acceptar i reconèixer que les diferències entre races, gèneres, edats, condicions socials, culturals i lingüístiques són la base de la riquesa humana, és un dels primers passos per a combatre la discriminació i la intolerància.
A la Gran Mesquita de Valencia vam acudir el 4ts d'Eso, la profa. Silvia Magenti, el prof. José Lopez i el prof. Xavier Cunyat. Allí ens va rebre Nabila, la traductora, la qual ens va guiar per les depedències del temple i va fer les explicacions sobre els principals costums del Islam i el seu sentit, les festes, les oracions, les parts de la mesquita. Vam vore la cuina, la biblioteca, el centre d'estudis, i finalment l'oratori. Allí ens va explicar coses com “la festa del corder”, el matrimoni, les regles alimentaries, les parts de l'oració, les principals creences o “pilars del Islam”, la concepció de la dona, etc..., i ens va contestar totes aquelles preguntes que volguérem fer sobre els mussulmans i les mussulmanes.
A la sinagoga vam anar el 1r de bat humanístic i el prof. Xavier Cunyat. En un modest temple del carrer de la Sang de València ens va rebre Analía Sznajderowski, responsable de la Comunitat Aviv. Allí ens va explicar els elements principals del judaisme, els seus símbols (canelobre, estrella de David), les seues festes principals, la seua organització, la història del estat d'Israel, els vincles històrics amb l'antiga Sefarad, i moltes coses més. Vam passar un bon matí i vam reflexionar sobre la tolerància i la diversitat en un món complex.