Sofistes (I)

Els sofistes han arrossegat mala fama a causa de les crítiques de Sòcrates i Plató als sofistes de la última generació en una Atenes ja en crisi. Tanmateix els sofistes van ser els gran educadors de la democràcia. Polemistes astuts i brillants, esperonen la crítica i la llibertat de pensament, fins i tot en defensar causes que poden semblar minoritàries i extravagants.
Els sofistes viviren en la Atenes democràtica, i en aquesta democràcia assembleària dominava la situació qui era capaç d’impressionar i convèncer els altres amb els seus discursos. Per aconseguir-ho calia una bona formació retòrica i cultural. Aquesta fou la que proporcionaven un conjunt de personatges que es van establir a Atenes i eren anomenats “sofistes”. Al principi (en Homer), aquesta paraula havia significat simplement hàbil o destre en qualsevol ofici. Més tard passà a significar savi en general i, després, s’hi afegí el matís d’educador, de manera que cap a mitjan segle V aC ja significava tècnic en saviesa i que sabia ensenyar-la. I, com que allò que ensenyaven els sofistes era l’”areté” (virtut) política, i aquesta es basava sobretot en el domini del llenguatge, a la fi el mot “sofista” passà a significar simplement mestre de retòrica.
Es poden distingir dos grans períodes de la sofística. En el primer, que correspon al moment de màxima esplendor política i cultural, els sofistes foren uns personatges de gran talla intel•lectual: Protàgores d’Abdera (485-410 aC), Gòrgies de Leontini (484-475), Pròdic de Queos, Hípies d’Elis, Antífont, etc.. En canvi, quan Atenes ja es debatia entre la guerra i la inestabilitat política, aparegueren un seguit de sofistes que eren simplement mestre de retòrica i perseguint interessos purament personals.
Els sofistes revolucionaren la concepció tradicional de l’educació. Foren els vertaders educadors de la nova societat democràtica. D’antuvi, plantejaren la qüestió de si l’”areté” (virtut), sobretot la política, es pot aprendre o no. Per a Protàgores, per exemple, l’educació necessita tant de disposicions naturals com d’exercici, però aquest últim és el determinant. Altres sofistes foren encara més radicals. El fonament d’aquesta nova concepció és el convenciment que l’”areté” no es rep per herència ni és exclusiva d’una classe, sinó que s’adquireix a través de l’exercici i tothom la pot assolir. El mateix concepte d’”areté” sofreix, a partir d’ells, un canvi. Abans significava la superioritat (L’excel•lència), corporal i espiritual, d’on es derivava la prepotència i la capacitat de domini que tenien els nobles. A partir d’ara s’entendrà com a habilitat o aptitud pràctica per assolir l’èxit a la vida pública i privada. Com que en una societat democràtica tothom pot, teòricament, aconseguir un status sòcio-econòmic elevat si és capaç de reeixir en els negocis, “triomfar en la vida” esdevingué l’aspiració de la majoria. Aconseguir-ho depenia bàsicament de les pròpies habilitats i sabers, però els aprenentatges que oferia l’educació tradicional eren de poca utilitat per a aquest objectiu.
Els sofistes donaven, en canvi, un sentit pràctic de l’educació. El coneixement no tenia valor en si mateix, com havien cregut els filòsofs anteriors, sinó que tenia valor mentre servia per a desenvolupar-se en la vida. Un dels sabers bàsics per aconseguir-ho, en la societat democràtica, era, com s’ha apuntat, l’eloqüència. Però per a enlluernar els altres amb un discurs cal que l’orador faci gala, també, de gran erudició. Per això, i per les aplicacions pràctiques que se’n deriven d’ells, els sofistes incloïen en el seu programa tota mena de sabers: científics i filosòfics, literaris, gramaticals, geogràfics, matemàtics, etc... Es tractava d’un saber enciclopèdic.
La seva tasca educativa la duien a terme a dos nivells. En primer lloc, com que en la societat democràtica l’ordre social depenia de l’acceptació per part de tothom de les regles del joc, això sols seria possible augmentant la cultura del poble. I aquesta era la finalitat dels discursos públics que feien en els esdeveniments en què es reunia molta gent (festes, olimpíades, etc.). Però creien també que el funcionament de la societat depenia, sobretot, de la capacitat dels dirigents i, per això, s’ocupaven més intensament de la formació d’aquests. Donaven classes a les persones desitjoses d’escalar llocs a la societat, classes que feien pagar, convertint-se així en els primers professionals de l’ensenyament. Com que cobraven un preu bastant elevat, només hi tenien accés les persones acomodades, de manera que, malgrat el seu aspecte revolucionari, els qui se’n beneficiaven eren, en definitiva, els mateixos de sempre: els privilegiats Els fills dels aristòcrates acolliren amb entusiasme aquesta nova educació, però fou mal vista per les velles generacions de la noblesa, que contemplaven amb hostilitat com es diluïen els valors tradicionals i es consolidava la nova mentalitat.

En altra entrada continuarem amb altres aspectes de la sofística, com ara, el seu relativisme i escepticisme. Com adelant una cançó del Quimi Portet prou escèptica.