Els clàssics se la sabien tota

Un amic de Filosofia Esplugues, Josep L. Pitarch, professor i escriptor, col.laborarà amb traduccions de dites dels clàssics que com voreu són molt il.lustratives i interessants. De moment ahí van algunes.

Amb unes bones recomanacions, com les que podem llegir en els clàssics, es fa molt més fàcil anar tirant per la vida. En alguns moments, fins i tot, les seues clàssiques reflexions ens poden servir per a entendre i, sobre tot, per a suportar amb resignació alguna inclemència peremptòria. Avui recollim tres cites: de Catul (Carmina, 8), d’Ovidi (Metamorfosis, 6, 195)) i de Persi Flac (Sàtires, 2, 38).

Del primer, uns versos eminentment pràctics: “Miser Catulle, desinas ineptire et quod vides perisse, perditum ducas”, o siga que “ai desgraciat de Catul, deixa de fer ximpleries i quan veges que una cosa no té remei, dóna-ho per perdut”. En definitiva, en lloc de discutir amb ningú/ninguna, és millor deixar-ho córrer...

D’Ovidi, una preciosa reflexió per als qui ja som a la nòmina de la tercera edat, o ens aproximem: “Major sum quan cui possit fortuna nocere”, que vol dir que “ja sóc massa major perquè la sort em puga ser nociva”. Quina tranquil·litat viure sense temors, si cobrarem o no la pensió de jubilació, per exemple...

I finalment, de Persi, una preciosa manera d’acomiadar-se d’una persona que estimem: “Quicquid calcaveris hic, rosa fiat”, “siga on siga per on trepitges, que nasquen roses”. Una manera de dir adéu i fins demà a una persona, i fins i tot dir-li adéu per sempre i sense rencors.

Vale, que ho passeu bé.