Sofistes (II)

L’escepticisme.

Com que per als sofistes el saber tenia un valor eminentment pràctic, no es dedicaven a la recerca de la veritat, sinó a recopilar els coneixements elaborats pels altres. Les mateixes teories sobre la físis es considerà que no tenien cap mena d’interès per a la vida pràctica: als grecs d’aquell moment, preocupats per l’organització de la polis, els importava ben poc saber si la matèria era indivisible o formada per infinits àtoms.

Els sofistes representaren la reacció contra aquesta estèril investigació física i dirigiren, en canvi, les seves reflexions sobre els assumptes que més preocupaven en aquell moment, ¿com organitzar la vida pública i privada perquè la polis i els individus prosperessin en les seves empreses? Mostraren, doncs, una desconfiança no sols respecte a les teories que fins llavors s’havien formulat sobre la físis, sinó, fins i tot, sobre la possibilitat de la raó humana per assolir un coneixement vertader sobre el món extern (visió escèptica).

Aquest escepticisme fou compartit, amb més o menys intensitat, per tots els sofistes, però el grau màxim el trobem en Gòrgies, el qual defensà tres tesis: a)no existeix res; b) si existís alguna cosa, no es podria conèixer; c) si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar.

El relativisme.

Els sofistes, doncs, dirigiren la seva atenció directament a l’home, a les seves produccions i a les seves institucions. Podríem dir que inauguren la filosofia de la civilització i la cultura, en oposició a la de la naturalesa. La majoria d’ells havien nascut lluny d’Atenes, i havien viatjat molt. Això féu que, amb el seu esperit enciclopèdic, haguessin anat recollint moltes dades sobre les diferents cultures, religions, etc. Havien observat que cada poble tenia les seves pròpies tradicions, les seves formes de govern, les seves creences, etc. i que, lluny de coincidir, mostraven una gran divergència. Allò que unes comunitats consideraven bo, per a les altres era dolent; les accions que unes consideraven justes eren, per a les altres, reprovables. No es podia afirmar, però, que unes societats fossin millors que les altres, i això els convencé que no tenia sentit cercar criteris o principis universals, vàlids per a totes les comunitats humanes: els valors (la bondat, la justícia, etc.) eren relatius a cada societat i a cada època.

A la desconfiança en la raó humana respecte de la seva possibilitat d’un coneixement absolut de la realitat, s’hi afegí, per tant, un relativisme respecte a la naturalesa dels valors. Aquest és el sentit d’aquella famosa frase de Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses...” . Demòcrit havia ja preparat el terreny en afirmar que les sensacions (colors, olors, temperatura, etc) no corresponien a les qualitats reals sinó a l’efecte que produïen sobre els nostres sentits: allò que a mi em sembla calent a un altre podia semblar-li fred. Si això era així en el món físic, molt més havia de ser-ho en el dels valors. És l’home, doncs, qui assigna els valors a les coses. Però, malgrat que alguns han entès aquesta frase com un subjectivisme extrem, sembla que Protàgores amb l’expressió “home” no es referia a l’individu sinó a les comunitats concretes, com les polis: cada una té la seva manera de considerar i valorar la realitat i no té sentit preguntar-se quina posseeix la veritat.

La contraposició “físis-nomos”.

El mot “nomos” significava originàriament costum, norma de conducta. Amb els sofistes adquirí el sentit de convenció. Al principi, en la societat heroica i aristocràtica, es considerava que totes les lleis que regien la conducta humana, les institucions, la religió, etc.., tenien el seu fonament en el designi dels déus. Amb l’adveniment del pensament racional es considerà que les lleis humanes es fonamentaven en les lleis naturals. Si hi havia societats que no funcionaven bé, era perquè les seves lleis, els seus costums, no s’adequaven al funcionament de la naturalesa. Tant en una visió com en l’altra, doncs, el dret, la moral, la religió, tenien un fonament absolut, de manera que es podia decidir si unes accions o unes lleis concretes eren bones o dolentes.

Davant aquesta visió, els sofistes plantejaren la qüestió de si hi podia haver institucions humanes que tinguessin validesa universal i intemporal, o totes eren un producte històric: les formes de conducta i les institucions, des del culte als déus fins a la diferència entre homes lliures i esclaus, nobles i plebeus, hel•lens i bàrbars, ¿es fonamenten en la naturalesa i són, per tant, sagrades i inviolables o, per contra, han estat el resultat de convencions i són, en conseqüència, susceptibles de canvi? Les respostes a aquestes qüestions són també diferents en cada sofista però, en general, consideren que les lleis, almenys les actuals, són fruit de convencions: foren, doncs, els primes en formular la teoria del contracte social.

Protàgores, per exemple, afirma que les institucions sòcio-polítiques són el resultat de contractes que han anat fent els homes per aconseguir una convivència estable, ja que, al principi, imperava la llei del més fort. Gòrgies, però, creu que són, de fet, el resultat de la unió de la majoria dèbil per domesticar la minoria forta, però, quan l’home fort se n’adoni de l’engany, trencarà aquest lligam i es convertirà en amo dels dèbils. Quant al concepte de justícia, és interessant l’opinió d’Antífont segons la qual les lleis de la naturalesa no es poden transgredir, en canvi, les dels homes sí, perquè són convencionals.

Pel que fa a la religió, les postures dels sofistes van des de l’agnosticisme fins a un ateisme més o menys declarat.

A partir dels sofistes, doncs, la controvèrsia sobre el sentit i el valor de les institucions polítiques i socials, i, en general, de les lleis i normes de conducta, se centrà sobre si es fonamentaven en la naturalesa (eren per físis) o en la pura convenció (per nomos).

El llenguatge i la retòrica.

Com que, per als primers filòsofs, la veritat era en les coses, en la realitat, el coneixement consistia en descobrir-la a través de la investigació de la naturalesa. En canvi, per als sofistes, d’acord amb la seva visió escèptica i relativista, el coneixement no podia ésser altra cosa que opinió, i la força d’aquesta només podia dependre de l’argumentació amb què es presentés; a qualsevol afirmació, per tant, sempre se’n podia oposar una altra, si era defensada de manera prou convincent. Si abans el fonament últim de la veritat era la realitat, ara ho serà el llenguatge: tindrà raó, no qui expressi la realitat, sinó qui aconsegueixi convèncer amb el seu discurs. Les tècniques de persuasió juguen aquí un paper decisiu. Per això els sofistes es dedicaren fonamentalment a l’estudi del llenguatge i la retòrica. Foren els primers a tractar sistemàticament la gramàtica a fi de determinar les formes més eficaces d’utilitzar el llenguatge. La retòrica era la culminació d’aquests estudis. Tots es van dedicar intensament a ella, però cal fer un esment especial de Gòrgies, els discursos del qual han estat considerats el primer tractat de poètica.